Fa temps que passegen, amb èxit, aquest recital a dues veus pel territori de caus poètics del país. I Jaume C. Pons Alorda ho anuncia només començar, amb una mesura majestuosa, però encara -com dubtar-ho- amb la mateixa èpica de sempre, potser més íntima, igualment punyent i vitamínica: “ens vam adonar que teníem molts dels nostres poemes connectats, i no ho sabíem” i el diàleg a l’escenari de l’Esquerda ho fa ben present. Motius, camps semàntics, idees, connexions que van molt més enllà d’un simple recital a duo. Tot això, i encara molt més. D’una banda, un Pons Alorda que sempre mostra els seus versos des d’una expressivitat potentíssima que el connecta amb el públic sense gairebé intermediaris ni contaminacions. És així, brillant i en epopeia, però també sensible i corprenedor. El seu recital, una mostra d’un ventall molt ampli de recursos a l’hora de dir la poesia (del primer “Oh, xibeca” a l’últim “Monkeyman”) i, també, una manera apassionada d’escriure’ls. A l’altra banda, una Anna Gual que diu, que acaricia, que entra endins amb uns versos esplèndids on no hi ha res que no hi hagi de ser. Uns versos que ens fan callar, tremolar i somiar, que ens connecten amb un món que volem reconèixer com a propi i que els fan extremadament colpidors, perquè el sacseig prové de la sorpresa, de la intuïció, del sentit de cada cosa quan aquesta cosa és de veritat. Tan real com allò que ens diu, i tan real com una parella artística que funciona, que desprèn màgia i que s’abraona a la poesia de la mateixa manera que a la vida: amb tot per guanyar i amb la passió de qui encara en vol més. Més vida, més poesia.
VERSOS LLIURES 2013 #1. Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda.