Són dues de les noves veus més sòlides, rigoroses i interessants de l’ara mateix. Joan Todó i Adrià Targa, veus de gravetat intensa, de ressons que transiten per un bagatge de lectures riquíssim, que les paeixen i que les transformen en una proposta granítica, d’alt risc. Poemes durs, com rocs, per on cal entrar amb piula i pic per fer-ne una espeleologia intensa i vibrant. El recital només pot reafirmar-ne la lectura: dos poetes esplèndids. En Todó, amb versos que parlen de fàstic, dits a veu baixa, apressats, però amb una contundència inusual, extrema, desvergonyida i, de vegades, inquietant. El fàstic que us cega (LaBreu, 2012) és una gran meravella. Reverberacions, brutor, esdentegades llunes, lletres, raons i, també, vòmits. Una reberveració de la llengua, del llenguatge i de la parla. En Targa, tot un ampli ventall de referències, de mites, d’emocions soterrades i de miralls. Per la seva veu en transiten moltes altres, però sempre, en primer pla, un batec ben propi i descaradament decidit. Domina el vers com pocs, sap aglutinar una idea brillant en cada poema. També sap emocionar o, si cal, martellejar amb una ironia que resulta un hàbitat prou còmode per descarregar la tensió del fet literari. Targa i Todó, de llarg i intens recorregut.
VERSOS LLIURES 2013 #2. Joan Todó i Adrià Targa.