Richard Ayoade s’estrena com a director amb Submarine, un híbrid entre un munt de referències clàssiques (indissimulats, Truffaut i Godard) i contemporànies (inevitable, Wes Anderson) que es basa en la novel·la homònima de Joe Dunthorne, publicada l’any 2008. Amb tot això, al rostre d’un esbalaït Oliver Tate s’hi projecten les ombres deformades d’Amélie, Antoine Doiniel, els Tenenbaum i una llarga corrua de mostres d’allò que en podríem dir un cert «coolismeatribolat». L’estètica guanya, no hi ha dubte. Però que el flaix de l’indie frívol no faci que en quedin soterrats els mèrits d’Ayoade, un debutant amb bona punteria i que sap quin és el camí per construir ambients propicis i íntims, per dominar el tempo amb solvència, per demostrar argúcies de bona estructura narrativa, per oferir emocions sostingudes i no gaire carregoses, i per harmonitzar amb èxit el fet de voler aparentar i amb el d’explicar alguna cosa amb sentit. Allò que s’explica, a més, fa que tot camini sense entrebancs, tot fent que s’evidenciï, de manera versemblant a l’expressió de Craig Roberts, la certesa que ser jove és un exercici amb un dolor implícit que s’eternitza per sempre. El llacet és posat per una excel·lent banda sonora, obra d’Alex Turner-líder dels Arctic Monkeys-, que subratlla amb emoció el respir dels detalls. No demaneu més, de moment.