Un discurs estètic –i ètic– tan exacerbant, minuciós i aspre com el de Los abrazos rotos (2009) i La piel que habito (2011) –dues de les millors obres del darrer Pedro Almodóvar, aquell que ha acabat per ser precís, tallant i clarificador des d’una mirada compungida i freda–, necessitava, per força, una descompressió innòcua, una idea que sobrevolés un ofici i una marca ineludible i que permetés fugir del monstre que és devorat pel seu propi discurs. El gir, com és evident, crea un mareig sostingut. I constata que l’entremès que és Los amantes pasajeros (2013) no podrà alliberar-se mai de l’etiqueta de ser un fillastre lleuger i pretensiosament buit, amb una aroma massa allunyada del pastitx pop que volia ser. Un producte que no pot ser modern – i mordaç– perquè encara no ha pogut esquarterar els seus propis mites. Amb tot, Los amantes pasajeros no pot deslligar-se d’un recorregut que mostra les referències assimilades per l’autor manxec com a motor grotesc de la seva pròpia veu. I és, també, el descans lògic d’un refinament formal iniciat amb Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), pel·lícula-baula que apuntava una perfecció que ha acabat per substituir la intuïció. Així n’ha estat, des de llavors, el trajecte: una pèrdua de lluminositat, de guerrilla i de vibrant brutícia en favor de saviesa i d’un ofici brillant i inqüestionable. Justament aquí rau l’error de la comèdia. L’Almodóvar de l’ara no pot desempallegar-se d’una fredor formal que el fa ser asèptic en l’únic intent en aquests darrers 20 anys per resultar fresc.