Javier Álvarez conserva, per molts anys que passin, aquell magnetisme ingenu que el va fer una de les veus més destacades de la nova cançó d’autor espanyola dels anys noranta. De tota aquella força que volia regenerar un gènere caduc, potser ell era qui presentava una proposta més desmarcada dels cànons de la cantautoria clàssica, amb referències latents com ara Michael Jackson o el pop eurovisiu d’Abba. Dues dècades després, lluny de la voràgine d’aquells temps, de l’angoixa, del silenci i de la resurrecció, la cosa no només segueix mantenint el batec de la seducció, sinó que augmenta la distància amb aquella cantautoria a la qual Álvarez ha sabut seguir esquivant. A la seva veu dúctil i fràgil, ara hi hem de sumar molts més ressons que l’apropen, encara més, a les meravelles del pop melòdic. Retops que fan de les seves cançons uns artefactes que escalfen l’intel·lecte des de l’afectació divertida de privar-se de transcendència.
Abans de la seva actuació, però, Luz de Gas va oferir, despullades de tot ornament, les cançons del santboià Alejandro Martínez, que presentava “Orgullo”. Aquest disc –el quart de la seva trajectòria– conté nou cançons d’estructura reconeixible, però d’ànima realment intensa, “un disc dramàtic amb dues comèdies”, tal com ell mateix es va encarregar d’assenyalar. A piano i veu, Martínez va defensar, amb solvència i una agradable connexió amb el públic, cançons com ‘Orgullo’, ‘Niño estúpido’ o la contundent ‘Dimitris’. Després de ‘Contigo’, Martínez va cedir el testimoni a un Javier Álvarez amb qui va cantar, abans del traspàs de micròfon, ‘Volando lejos’.
L’impàs va deixar Javier Álvarez sol davant del públic. A l’escenari, abrigat per una guitarra, per la veu i per unes composicions lluminosament tendres, Álvarez va tocar alguns dels èxits més perdurables i les cançons d’un nou disc, “A”, que encara no gravat i que no té cap intenció de gravar, almenys de moment. ‘Sunset Boulevard’ va obrir un repertori al qual li van seguir ‘No te acuerdas’, ‘Lover lover lover’, ‘Por la puerta de atrás’, ‘Piel de pantera’, ‘Ni Na No’ i la confessió redemptora de ‘Padre’.
El darrer torn va ser per un nou duet amb Martínez, amb ‘El novio de la muerte’, en la constatació fefaent que hi ha una evident connexió en les dues propostes. Dues veus que evidencien una voluntat de transcendir els patrons de la cançó d’autor per abraçar-se a gèneres més lleugers i molt menys obscurs. Alejandro Martínez, un ‘bandautor’ d’emocions, filador de cançons impecables. Javier Álvarez, un ‘bailautor’ alliberat i desacomplexat, de cap a peus. Brillant i fràgil, divertit i tendre.