Genís Sinca (Manresa, 1970) arriba encorbatat, però sense lligar del tot el nus i amb el darrer botó de la camisa encara per cordar. Impecable, però amb un somriure murri. Educat, però també punyent quan cal, sense pèls a la llengua. Té ganes de parlar, però també sap escoltar. Porta molts anys en aquest món de les lletres, però aquesta és la primera novel·la de ficció que publica. Una família exemplar (Destino, 2013) acaba de guanyar el 45è premi Josep Pla i serà un dels èxits de la temporada, no en tingueu cap dubte. Els ingredients hi són: una molt bona història, grans personatges i, sobretot, bona mà per controlar el temps, el ritme i l’ansietat lectora. “És una història de maldat que traça alguns paral·lelismes amb la vida real”. Si la comenceu, no la podreu deixar.
“M’interessava retratar aquesta doble moral en què vivim”. I, precisament, Catalunya és especialista en oasis i miratges. Potser és per això que la seva primera novel·la presenta uns dolents que són, realment, molt dolents. “Si em preguntes què m’ha mogut a fer la novel·la, et diré que en JR de Dallas. M’atrau la gent que fa malifetes i volia construir un personatge de ficció que fos realment malvat. M’agrada molt, per exemple, Hannibal Lecter, però no volia reproduir-lo. M’interessava més fer un Maquiavel modern, un dolent que dominés la batalla psicològica. Crec que el gran mal de l’actualitat és aquest”.
Ben mirat, la història d’Una família exemplar és molt antiga. Dues famílies que s’entrellacen, “una que és la gana, exemplificada per la rata, i l’altra que és l’aliment, exemplificada pels pits grossos”. I un munt de convencions socials, d’aparences i molt de trepa. “Què és, si no, un casament? Un contracte entre famílies i entre patrimonis. I això és molt més important del què ens pensem”. Més actual que mai, innegablement. “Fixa’t en la casa reial! Saps què em va passar al principi de la novel·la? El títol original era Un gendre perfecte, però quan el vaig posar al cercador de Google per veure què hi trobava, em surt l’Urdangarin. Imagina’t! Vaig canviar el títol immediatament”.
Una novel·la amb dues ciutats, Manresa i Tortosa
Manresà de naixement, Genís Sinca ha voltat món durant molts anys de professió periodística. Lector de català a la Universitat de Heidelberg, redactor del Diari d’Andorra, corresponsal a Itàlia del Diari Avui i de COM Ràdio. Però a Una família exemplar s’ha centrat en dos pols geogràfics de Catalunya: la seva Manresa natal i Tortosa. “Tortosa era perfecta. És suficientment lluny de la meva ciutat natal i suficientment a prop com per a què aquest pediatra es sentís atret pel poble. A més, entre les dues ciutats hi trobo moltes similituds. Les dues han patit una forta politització per culpa de la religió, per exemple”.
A més, els escenaris i els personatges que ha construït li permeten tenir, encara, molta corda. “Jo volia fer una trilogia. Com a lector, no m’agrada gens que, un cop acabat el llibre, no tingui continuïtat”. També hi ajuda el fer que la història que explica és perfectament atemporal, “podria passar perfectament al segle XIX”. De fet, la segona part de la novel·la és situada als any 50.
A la recerca de la transcendència
Genís Sinca és un apassionat de les biografies i n’ha escrit un bon grapat: la de Paco Candel, la d’Heribert Barrera o la del doctor Uriach, per exemple. “Quan vivia a Roma, vaig sentir la necessitat de tornar a casa. Com a periodista, necessitava una visió nova del país”. I, en aquest sentit, li resultava estrany que, a Catalunya, no hi hagués periodistes que es dediquessin a fer biografies, “cosa molt sorprenent, perquè hi ha gent molt interessant que ens pot donar pistes molt vàlides del país que tenim”. La dèria per retratar la vida d’uns personatges que fan gran la història és evident en tot moment a la novel·la. “Quan faig ficció, penso el mateix que quan escric la vida d’algú. Penso: què pot ser útil? Busco sempre aquesta transcendència, aquella que t’explica més coses de les que realment es diuen”.
És fàcil, doncs, trobar connexions amb els referents que poblen el seu imaginari literari personal. “Ara mateix, a la tauleta tinc un llibre del Faulkner. I també m’agrada ficar-me al llit amb la Doris Lessing. És una bona amant, perquè saps que sempre complirà. Per contra, el dia que necessito droga dura, em fico al llit amb Josep Pla”. Sense oblidar Albert Camus. “Aquest any és el centenari del seu naixement, però ningú no en parla”. Per què? “Segurament, perquè és el primer que s’enfronta als governs i demana a l’individu que prengui les seves pròpies decisions. És allò tan bonic de ser capità del teu destí”. I no pot deixar de citar una obra cabdal de Camus,El mite de Sísif. “Potser el tema ja està molt trillat, però es la pura veritat. La grandesa és en l’esforç, en el viatge”.
Potser per això el seu viatge particular ha estat tan apassionant, amb un bagatge impagable com a negre literari. “Mira, jo escric aquesta novel·la pel desengany que tinc amb un «negrer» que no em va acabar de pagar el què em devia”. Genís Sinca va passar 12 anys fent de negre. “M’hi vaig trobar. En el món mediàtic va córrer la veu que jo escrivia novel·les i, mira, he anat tenint clientela”. Algunes, novel·les que han tingut gran èxit. “És una feina al límit de la legalitat, però m’ha servit de molt. Per exemple, per saber quina història no volia explicar. I, també, per saber què pot tenir èxit i què no”. La prova fefaent, aquesta Una família exemplar. La primera, i diana. Potser algun dia, un bon novel·lista farà la biografia que una personalitat com la de Sinca mereixeria. Potser algun dia, potser ell mateix s’avindrà a dir tot allò que encara no gosa dir. Hi ha escriptor per estona llarga. Però, sobretot, hi ha un escriptor que té, encara, moltes coses a dir.