Els últims dies

A Carriers (Infectados, 2009) no hi havia tan pressupost -l’impacte és bestial-, no hi havia tantes pretensions, potser tampoc tantes expectatives. Però hi havia ganes de ser, que no és pas poca cosa en un món que devora directors i promeses amb la celeritat d’un raig fulminant. A Los últimos días (David i Álex Pastor, 2013) hi ha de tot i més, a partir del germen viral que ja bategava a la seva primera pel·lícula, però no hi ha aquestes ganes. El mateix batec, però distint embolcall, amb la sensació, abrupta, de veure un curt allargassat artificiosament. En aquest sentit, La ruta natural (2004) era una petita obra mestra, una joia hipnòtica i fascinant. Carriers apuntava una veu. La tercera temptativa havia de ser la mostra autèntica d’aquesta veu, d’un estil, d’un món apocalíptic que ningú més ha de ser capaç de mostrar. Ofici, gust i una planificació brillant ja se suposaven. De la mateixa manera com són memorables els paisatges d’aquesta Barcelona desterrada de la seva ànima. No s’esperava, però, que el film contagiés un tedi anguniós, i que s’aprofités d’un bon grapat de llocs comuns per cosir una història poc sorprenent. Encara hi ha temps, però, per a una propera escena de ressorgiment, com -diguem-ne- el pas d’una nova generació que no té pànic, que surt a la superfície verge, ressuscitada. I que torna a començar de zero.