La recent mort d’Stephane Hessel m’ha fet pensar, de nou, en tot aquest aiguabarreig d’inquietuds i malestars que genera la situació mundial. El diplomàtic alemany, autor d’Indignez-vous! (Indigneu-vos!), ens explicava que ja no hi ha líders i que cal esborrar-los en el batec dels canvis de la nova era. De la proclama de la mobilització activa, a l’actitud de crida. Del «J’acusse» d’Emile Zola, a l’assumpció d’una justícia més acurada. Del «no passaran», a tot tipus de manifestacions, cada vegada més multitudinàries, cada vegada més indignades i abrandades.
I aquí és on som, en plena manifestació. Cridem, volem, exigim, defensem. Aferrissadament i en massa. Ho va exemplificar Albert Pla en la ‘manifestació’ que vam viure aquest divendres a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers. I no és en va: poèticament poderós, el fil que uneix l’opuscle d’Hessel amb l’actitud de l’inclassificable cantautor no admet segones lectures. Les proclames d’Albert Pla s’expliquen per la incertesa que provoca la indignació després de la indignació. I, més enllà de dir estirabots pertinents, Pla ens sacseja l’intel·lecte a través de l’absurditat humana. Més fàcil, més ras, més curt. Tal com diria Hessel, però sense subterfugis.
Una cosa que va lluny de la inquietud social, encara que sembli mentida. Mentre uns quants s’exclamen, reivindiquen i criden, d’altres ignoren. Al mateix escenari on Pla defenestra la policia i la seva actitud irracionalment despòtica, una setmana després hi actuarà David Bustamante (i omplirà butaques, probablement) fent promoció d’alta xaroneria de les ulleres de la marca Police. Fa riure. En set dies, un discurs ètic a les antípodes, un sotrac al batec incessant que promulgava Hessel. Per desgràcia, no és cosa de programació teatral. És que som així. Passem de la indignació a la «Operación Triunfo». I així ens va.
Link: De manifestació