Albert Forns: «La novel·la és cursa de fons i la poesia, velocitat i impacte»

Albert Forns (Granollers, 1980) té un talent que havia d’esclatar. Voraç, implacable i apassionat, tal com ha deixat escrit des de fa una bona pila d’anys als blogs on viu i es mostra. Lluminós i contagiós, amb discurs impertorbable i una mirada àmplia. Com cal que sigui la bona literatura, com són alguns dels autors que llegeix i que el sacsegen. D’una volada, i com aquell qui no vol la cosa, ha actualitzat i ha passat pel turmix de la modernitat i de l’hiperenllaç la manera de fer de Josep Pla, el periodisme literari gonzo i l’humor foteta. Fa gràcia pensar que, quatre anys enrere, mirava El misteri de l’amor (Empúries, 2008), la novel·la de Joan Miquel Oliver, i pensava com li agradaria que li publiquessin un llibre així, en aquella editorial, amb aquell tacte, amb el mateix format. Un temps després, aquí el tenim, et voilà , a la mateixa col·lecció que «el déu de Mallorca», a la mateixa que Marina Espasa, a la mateixa que aposta per una veu que ha sabut sacsejar, d’entrada, els membres del jurat del premi Documenta i, des de fa pocs dies, també els lectors. A més, Albert Forns, publica per partida doble, ja que també presenta el poemari Ultracolors .

Era dimecres quan vaig decidir convertir-me en Albert Serra

“L’Albert Serra és l’excusa per escriure. El vaig triar perquè, a hores d’ara, és el creador més interessant del país i un dels cervells més potents. El que té les idees més radicals i el que té més influència a nivell internacional. Això de per sí, ja m’atreia, i el seu ‘personatge’, aquestenfant terrible que surt cada vegada que li fan una entrevista, també m’encuriosia. En general, els personatges polèmics, que es passen el dia deixant anar provocacions, o bé t’atreuen i els trobes divertits o bé et repugnen i t’irriten, i volia estudiar aquest fenomen. L’Albert Serra era un bon punt de partida, una bona excusa per començar a escriure una història que llavors seria aquesta novel·la, que barreja l’estudi de la seva figura amb les coses que li passen al personatge que estudia aquesta figura, és a dir, a mi. Triar-lo a ell és l’excusa per començar a explicar totes les coses que volia explicar. Estudiant-lo he descobert un munt de coses interessants, i m’ha permès reflexionar una mica sobre l’art contemporani, la cultura, la recepció dels creadors a través dels mitjans, els conceptes d’original i de còpia, cita i plagi, metaliteratura, etcètera”.

A primera línia

“A mig escriure la novel·la em van oferir participar d’un documental sobre productors cinematogràfics, i vaig acceptar-ho amb molt de gust perquè sabia que m’ajudaria a conèixer el seu món de prop. Llavors, el documental va centrar-se en l’Albert Serra perquè és un dels pocs directors de cine que pot rodar, amb la crisi actual i, per tant, vaig tenir l’oportunitat de veure com treballa des de primera fila. Sigui com sigui, en Serra és només l’excusa de la novel·la, el fil conductor que necessitava per explicar un munt de coses. La seva figura és el pal de paller que em permet divagar sobre les meves coses sense perdre’m, i la seva figura és l’eix, el fil conductor, la guia que necessitava”.

Roca Umbert i la Biblioteca del MACBA, espais (d’art) on la novel·la neix i creix

“L’estada a Roca Umbert durant l’exposició Vacuum Continu -on vaig tancar-me un mes a l’Espai d’Arts amb el propòsit d’escriure- em va servir per començar a perdre la por a això d’escriure en llarg. Quan tens moltes hores per davant, l’escriure es transforma, t’ho agafes amb calma i tot té un aire de cursa de fons. Quan tens poques hores per davant el plantejament sempre és diferent. Mirant-ho ara, veig que els dos espais han influït inevitablement en les reflexions i l’art que surt als dos llibres, suposo que de la mateixa manera que si ho hagués escrit en un camping de Sant Pol les històries serien d’allà”.

L’art com a espurna a ‘Ultracolors’ i ‘Albert Serra’

“No sé qui suggeria que a Ultracolors (LaBreu, 2013) cada poema està dedicat a un artista plàstic que li dóna el títol, i la novel·la també té el títol d’algú, de manera que la novel·la podria tractar-se d’un exercici similar al que faig als poemes –introspecció i barreja de referents– però molt més llarg. En general, a ambdós llocs hi ha l’obsessió i l’estudi d’artistes contemporanis (tant el Serra com pintors, escultors, etcètera) barrejats amb una veu molt més personal, molt més meva, que reflexiona sobre el que l’interessa. Els dos llibres són molt diferents, però a la vegada complementaris. A la poesia tot és contundència, cop de puny, imatges líriques i una manera d’escriure concreta, mentre que a la novel·la hi ha la meva altra veu, molt més reflexiva, explicativa i sarcàstica. La novel·la és la cursa de fons i la poesia és velocitat i impacte. A la novel·la m’enrotllo més, estic més relaxat. A tots dos llocs hi ha aquesta voluntat de buscar les referències a l’art contemporani. Hi ha qui s’obsessiona amb estrelles de rock, futbolistes o filòsofs, i a mi m’ha donat pels artistes, què vols…”

El procés d’escriptura, l’atur i l’atzar

“Els vaig començar a escriure mentre tenia feina, i els vaig acabar d’escriure a l’atur. L’atur em va permetre posar el turbo , fitxar 8 hores al dia a la biblioteca del MACBA i treballar metòdicament. La poesia neix lentament, com un pòsit, vas escrivint i de sobte notes que hi sedimenta alguna cosa de tu durant aquells mesos, el que penses, el que fas, també barrejat amb els artistes que estudies, perquè si treballes a la Biblioteca del MACBA i no llegeixes cap dels llibres excel·lents que hi ha, és que no tens ànima. Hi ha llibres fascinants allà, amb una tarda et pots passejar per tota la pintura de Barceló, per exemple, més de 50 monografies, textos, llibres d’artistes que no podries trobar enlloc més. És el més semblant a viure en un museu que hi ha, sense el problema que al museu només hi ha un Richter, i aquí tens 20 monografies i tots els seus quadres a l’abast. La novel·la, com que la vaig començar al MACBA, també ha acabat barrejant-hi, inevitablement, tots aquests artistes, que d’una manera més lúdica apareixen al text. Tot són vasos comunicants, a mig escriure la novel·la vaig trobar una anècdota genial de Warhol i això va fer que un determinat capítol de la novel·la anés cap a una banda i no cap a una altra, o m’ofereixen participar al documental i això també canvia el fil de la història, que en principi havia d’anar cap a una altra banda… Ha estat tot gens premeditat, i el resultat final és el fruit de la sort i l’atzar, dels llocs –l’atur, participar al documental, viatjar a Venècia o a Kassel– on m’ha dut la vida mateixa”.

Una generació literària en sintonia

“Jo bec molt d’Enrique Vila-Matas, ho reconec sempre. Concebo l’escriptura com la concebo per ell. També m’agrada Houellebecq, Beigbeder, el Hunter o en Tom Wolfe entre els nous periodistes, en fi, aquesta mena de coses. Si t’hi fixes, tots aquests trenquen gèneres i fan coses rares. Entre els joves de la meva generació hi ha molta gent que fa coses interessants: els ebrencs, la Marta Rojals, en Joan Todó, gent com la Marina Espasa, gent com l’Alba Dedeu, que va fer un llibre de relats extraordinari, l’any passat… També hi ha gent boníssima que encara no s’hi ha posat, com l’Anna Ballbona o en Miquel Adam… Són els tapats, aquests dos. I els amics de l’Horiginal, òbviament. En Max Besora és una de les veus més bèsties que tenim per aquí i em penso que farà moltes coses importants, tot i que potser mai serà de masses, sempre serà radical i underground … I en Jordi Nopca també, és clar, El Talent és una meravella molt difícil de fer, i em va semblar que només era la punteta del què pot arribar a escriure. Em sento molt company de generació amb ells tot i no assemblar-nos en res i compartir molt poques coses, en l’escriptura, però som amics i les compartim a la vida. Si parlem de poesia, les meves influències, és a dir, els que m’agraden són tres: el Joan Miquel Oliver (és déu), en Francesc Garriga i la Sílvie Rothkovic, per això estic tant content de treure l’ Ultracolors amb ella. Fa molts anys que ens seguim a Internet i d’una manera inconscient m’ha marcat sempre. Amb la Sílvie recitarem junts a la setmana de la poesia, farem al MACBA una reedició del recital aquell amb projeccions d’art que vam estrenar al Versos Lliures l’any passat”.

El millor llibre escrit en els últims 15 anys de la literatura catalana?

“Quan ho sento penso que es tracta d’una boutade genial, d’un estirabot molt albertserrià, molt dalinià, de fet. Ara, com a estratègia de màrqueting a mi ja em va bé, l’haurien de treure a la tele dient-ho, o posar la frase a la faixa, segur que vendríem molts llibres. Però vaja, ara parlant seriosament, no se li ha de fer cas, al Josep Cots de la Documenta, perquè ell també és un provocador, un polemista com el Serra, i en aquest cas només llençava la seva opinió en forma de titular impactant. De totes maneres, estic molt content que tant a ell com al jurat els agradés, perquè estava molt insegur, quan la vaig presentar només l’havia llegit jo, la meva parella i para de comptar, no tenia cap mena de persectiva ni sabia si agradaria. Estic content que li agradés al Cots –perquè el considero un lector implacable, molt exigent–, que li agradés al jurat i que li estigui agradant a la gent que l’està llegint ara, que ja he tingut uns quants feedbacks i de moment tots són molt bons. Però vaja, no hem de perdre de vista que es tracta d’una primera novel·la, i m’agradaria que se la jutgés com a tal, que tot just estic començant!”   

Una estona, només, per provar de ser l’Albert Forns. Uns breus minuts d’entrada al seu cap que, alhora, ha volgut entrar a la pell d’Albert Serra i també hi ha deixat esclatar un munt de referències d’art i de lecures i de cinema. Com a Being John Malkovich, milers de caps obrint-se i saltant al precipici. Entrar dins el senyor Forns, entendre’l i pair aquest parell de llibres que han volgut sortir gairebé a l’uníson. Una bona presentació per un autor que encara ha de dir moltes més coses.

Article publicat el 28 de març de 2013