Ni respir, ni pausa, ni buit estúpid. Tampoc cap mena de transcendentalitat en aquest Django que mostra el Tarantino més desaforat i explosiu, un director de rèplica delirant i de mirada feridora. És aquest Tarantino anfetamínic que xiulava a Kill Bill(2003) i que burxava a la nafra viva d’Inglorious Basterds (2009), aquest director llengut, intermitent i simpàticament pedant, addicte a la satisfacció de saber que res no té importància i que tot, alhora, és cabdal en una sala de cinema. Aquest Tarantino torna a la càrrega amb un artefacte que ofereix centenars d’hores de visionat de cinema del bo i del dolent (sobretot d’aquest, del dolent, per molt que sigui, en major part, entranyablement més bo que el bo) i torna a apuntar-nos la closca amb una pistola fumejant. Aquest Tarantino prem el gallet i no falla, i ens fa vessar un toll de sang, abrupte, i les vísceres s’escampen. Era qüestió de temps que el Tarantino gustosament desaforat revisés els preceptes del western en un western de cap a peus, i no com a recurs omnívor de la seva obra. Aquest Tarantino que sempre ha tingut un record viu per a Sergio Leone i que ara afegeix també Sergio Corbucci i Franco Nero i d’altres condiments de l’spaguetti western i dels deserts d’Almeria. Tots aquests ingredients fan que la pólvora esclati i la història sigui el de menys. Ni revenges, ni esclaus en revolta, ni justiciers, ni amors més grans que la pròpia vida. Ni els finíssims Leonardo DiCaprio ni CristophWaltz. Realment, importa que tot exploti. Que les vísceres s’escampin, que el brogit es confongui amb la riallada grotesca d’aquest Tarantino desaforat que es recrea en el joc de no permetre respir.