Encara queda esperança. Víctor Hugo composava en aquesta història, publicada l’any 1862, un pròsper al·legat en contra dels camins inherents de la injustícia. L’excusa de la ‘rebel·lió de juny’ de 1832 a Paris serveix per mostrar el bé i el mal sense maquillatge, separats per una sòlida línia que marca els flancs –com una barricada, pel que fa al cas– i que raona, des del drama romàntic, sobre l’ètica, la integritat, la religió i la llei. La grandeur de França, en plena agitació d’una revolta que venia d’anys enrere i que culminaria anys més tard. Una fogonada que aguantaria, en latència contínua, fins a esdevenir un dels musicals més celebrats de la història, un clàssic que recull la vibrant astúcia d’Hugo i que compta amb fervorosos fidels de gust exigent i de llàgrima encesa. L’aval de l’èxit de crítica i públic de The King’s Speech (2010) permetia una bona entrada a Tom Hooper, i se’n surt prou bé. El resultat n’és una pel·lícula que remou amb vigor –i amb el codis propis del llenguatge cinematogràfic– les passions i els arguments que s’esdevenen sense pausa. Les Misérables és un frenètic qüestionament de la justícia. Una història emotiva fins al moll de l’os, colpidora fins a causar ferida, la meravella d’uns temps que expliquen com allò més íntim és el que mou a fer les coses més grans. Per a l’ocasió, Tom Hooper compta amb l’encert d’una direcció d’art esplèndida que fa de cada pla una fidel imatge de la brutícia que explicita la novel·la. Amb encerts i alguna desconsideració plausible –inclosos alguns sapastres moviments de càmera ‘a la moderna’–, Hooper fa un elogi vigorós de la força devastadora del primer pla. És així com tot l’elenc d’actors pateix la seva dosi de ‘solo’ i aprova, en la majoria de casos, amb una nota que frega l’excel·lència. Hugh Jackman, sublim i creïble. Russell Crowe, sorprenent i hieràtic. Amanda Seyfried, fantasmal i noble. Però la Fantine d’Anne Hathaway els engoleix a tots. L’impúdic primer pla d’I dreamed a dream és, tot ell, una declaració d’amor al cinema, a l’economia de filtres, a la seducció des del dolor, a l’emoció que ens empeny a veure pel·lícules que ens colpegen. És l’amor d’una actriu que és capaç d’agafar l’impuls que perviu en una novel·la de més de 150 anys i esbudellar-se amb la ferida que encara batega. Hathaway, disparada a l’Òscar a força de mocs, talls, clapes i aroma d’eternitat.