Arranjador, bateria, curiós, inquiet i, sobretot, gran compositor. Així el podríem definir, d’entrada. Amb el seu primer disc, anomenat ‘Deptford Suite’ (Quadrant Records), Joan Vidal (Granollers, 1984) ha estat guardonat amb el premi al millor compositor de Catalunya. Tot just ara acaba de gravar el segon disc amb el Joan Vidal Sextet, el seu grup, i continua embrancat en tots els projectes que pot. De moment, el premi rebut fa pocs mesos és un reconeixement al seu talent, però també és un esperó a continuar endavant. “El que més il·lusió em fa del premi és que m’han votat els meus companys de professió”. Ni crítics, ni periodistes: els músics.
El guardó ha premia la diversa activitat de Joan Vidal en la seva faceta de compositor, una activitat repartida en diferents tasques i projectes, entre els quals destaquen els arranjaments fets per a la Free Spirit Big Band i el seu propi disc. Tot i ser una de les plomes creatives més talentoses d’entre els joves músics del país, Joan Vidal també és un intèrpret de primer nivell, un bateria tècnic i eficaç que té el cor dividit. “Potser sí que em sento una mica més autor que intèrpret. Però m’agrada ser bateria, de fet, en aquest país no hi ha gaire bateries que composin, no és usual”.
Connexió Barcelona-Londres-Granollers
“Al principi vaig entrar a l’ESMUC per composició i vaig anar trampejant amb la bateria, al mateix temps que estudiava i em treia endavant la carrera”. Un cop va haver acabat els estudis, Londres va aparèixer a l’horitzó, i no s’ho va pensar. “Volia estudiar, a fons, bateria, i va sorgir l’oportunitat de fer un màster al Regne Unit”. Una bona manera de poder aprofundir en l’estudi del seu instrument i de deixar que les tasques de composició reposessin i prenguessin distància. “Però allà, a Londres, em vaig creuar amb en Pete Churchill, un professor de composició d’un nivell espectacular. I ja hi vam ser pel tros, que diuen”.
Sembla, però, que els fruits demostren que la via triada pel camí compositiu era la correcta. Feina i reconeixements parlen de les aptituds de Joan Vidal amb el paper i el llapis a la mà. “Després de l’estada a Londres, vaig tornar a casa, a Granollers. La perspectiva és la de tots els músics: treballar de l’ensenyament i anar fent els teus projectes, si pots”. A Londres ja havia començat a tocar amb el seu propi grup, el Joan Vidal Sextet, però de tornada a Catalunya, el grup es consolida amb un gruix de músics catalans. “Per què un sextet? Com que m’agrada composar, vaig pensar en quina era la mida justa per fer coses i poder-me esplaiar. I mira, una Big Band era inviable econòmicament i logística per fer bolos. I, d’altra banda, un tercet potser era massa poc. Així que vaig decidir que seríem sis”.
Un disc basat en la trilogia de Robertson Davies
Vidal sempre ha tingut un lligam especial amb la literatura. El disc que ha estat presentant al llarg d’aquest 2012, ‘Deptford Suite’, es basa en la cèlebre trilogia literària de Robertson Davies, publicada en català per Libros del Asteroide i Empúries. “A la tornada de Londres, tenia molt clar que no em podia esperar a casa a què em truquessin. De seguida vaig decidir fer coses i moure’m amb el meu propi projecte”. L’atzar va voler que, en aquell precís moment, s’estigués llegint la famosa trilogia de l’escriptor canadenc. “Trobava que els personatges eren molt rodons, i vaig pensar que podia fer alguna cosa al voltant d’això. Vaig investigar, i vaig arribar a parlar amb la filla i amb la seva vídua. Els vaig explicar el projecte i em van contestar, molt amablement. Un cop vaig tenir enregistrat el disc, em van enviar una carta on es mostraven realment molt contentes”.
El disc agafa l’esperit del llibre en molts sentits. El primer, d’una manera formal, en el sentit d’agafar una mateixa història i explicar-la des de diferents punts de vista, a la manera que feia el propi Davies. “Vaig intentar fer el mateix amb les composicions. Agafava una cèl·lula musical i a partir d’aquesta frase naixien motius que anava repetint. Hi ha elements que intenten donar coherència als temes, pensa que el disc és una Suite que dura 50 minuts! I també hi ha detalls estructurals, com ara que el «Closing» és igual que l’«Opening» o el fet que el penúltim moviment sigui ‘free’, però amb tots els motius que havíem anat fent servir en les altres cançons del disc”.
La importància de la part escrita
L’estructura és molt important. “Quan sents una simfonia clàssica, notes perfectament quan es desenvolupa el motiu, quan apareix el moviment lent, etc. De vegades, amb el jazz sembla que això no sigui tan clar, però jo tenia la idea de fer el mateix que passava amb la tonalitat clàssica, fer que semblés que ho estava fent un compositor clàssic, però amb tots els ingredients del jazz”. De vegades, aquest toc compositiu es perd en la llibertat inherent al gènere modern. “Volia donar importància a la part escrita del jazz, més enllà de la clàssica improvisació”.
“El meu objectiu és fer coses que tinguin un pes, no m’agrada fer un disc amb un seguit de temes i prou. Aquest segon treball discogràfic també té una idea que l’aglutina, però en aquesta ocasió és estrictament musical”. El motiu que uneix i dóna sentit és un compositor del segle XX, l’hongarès György Ligeti. “Quan estudiava composició, Ligeti era un dels compositors que més m’agradava. Ell va ser un continuador de tota la tradició tonal d’Europa, i la va modernitzar. M’interessava molt que autors com Ligeti, Bartok o Stravinski volguessin connectar la música a una cosa més d’arrel, més popular, a diferència del què havia passat amb la línia atonal de Schönberg, que va provocar una desconnexió amb el públic”.
“Encara era a Londres quan vaig agafar un fragment del segon moviment del Concert per violí i orquestra de Ligeti i en vaig fer un arranjament pel Sextet. Allà ja vaig pensar que m’agradaria desenvolupar-lo i fer un repertori només amb aquesta fórmula”. Així va ser com Joan Vidal va començar a fer arranjaments d’altres peces del mateix compositor, en un resultat que es pot veure a ‘Illusionary rithms’, un segon disc que és a punt de sortir. El disc també mostrarà peces d’altres compositors que van influenciar el compositor hongarès. “El fil conductor són les influències que Ligeti va tenir, i transcriure-ho a jazz ha suposat tot un repte per a mi”. Un repte que Joan Vidal ha superat, de nou. La pregunta és quin serà el proper i d’on traurà la inspiració per seguir oferint al públic molt més que simples cançons, molt més que una bona melodia, molt més que un bon disc.