Ningú no pot negar que la història que amaga el Hobbit té prou suc com per fer una pel·lícula digna de la trilogia d’El Senyor dels Anells. A desgrat de les expectatives, aquest és un altre cas del film bord que es converteix en producte estèril i que acaba engolint el talent del seu director. Potser el crim de Jackson no és tan preocupant com el de Lucas (potinejar i autodestruir el llegat d’una trilogia com Star Wars és inaprehensible), però també és sagnant, es vulgui o no. The Hobbit mostra la caiguda del pols cinematogràfic. De com és possible que un director dirigeixi amb mà férrea -i magistral- nou hores de gran trilogia amb un ritme mesurat i sempre adequat, amb capacitat de sorprendre els espectadors, amb pulsió narrativa i ganxo mesuradíssim, amb grans actors i una direcció d’art majestàtica, amb visió comercial i, malgrat tot, un esperit eminentment independent. De com és possible que, nou anys després, el mateix director passi a fer una pel·lícula sense noció del ritme, sense voluntat de sorprendre, sense signatura autoral, sense esperit, sense ànima, sense res de tot allò que va fer envermellir els palmells de les mans de mig món. Peter Jackson, qui millor havia entès l’univers Tolkien, no ha sabut digerir ni un trist borrall de l’essència infantil del Hòbbit. Empatx de nans, sobredosi d’orcs, festival fastigós de mocs de trolls durant unes interminables tres hores. Per sort, el desastre no és absolutament indigne gràcies al director de càsting que va tenir la il·luminació de posar Martin Freeman com a jove Bilbo. I, per sort doble, Serkins apareix just en el moment en el qual la fugida ja era irreversible. La resta, el gran tedi interminable, només apte per a alguns fans irredempts.