Això és handbol, sense cap mena de dubte. Passió, emoció, tensió, intensitat. I això és el màxim que es pot viure en qualsevol esport: el Mundial. Uns cinquanta minuts abans de les quatre, l’hora en què comença el primer partit del Grup A, ja hi ha molt de moviment al Palau d’Esports. Això fa goig. A la saleta d’acreditacions, cues de vips i de periodistes i, als accessos, fileres de ‘supporters’ que volen entrar, grupets de gent que donen a Granollers un toc de color força curiós: tres brasilers amb perruques de tons verds i grocs; un grup de franceses –de molt bon veure, val a dir– amb la cara pintada amb els colors de la trilogia de Kieslowski; afeccionats de Tuníssia amb banderes de mitja lluna com a capa; i, més enllà, un grupuscle festiu d’alemanys passats de pes i de copes. Tot a punt.
Aquest Palau d’Esports impressiona, tal com ho havia fet l’any 92: un estadi ple de gent i una remor que mai no s’atura. Quan entro a dins, el primer que faig és buscar l’Henri, el corresponsal de Le Monde que he tingut allotjat a casa aquests dies. Tot un gran home que podeu seguir al blog d’handbol del diari francès . Tres dies abans, quan el vam anar a buscar a l’estació de Granollers-Centre, venia amb la mateixa vivesa que demostra ara: fa preguntes, es mou amunt i avall, somriu i es fa agradable com ningú. Després de moltes hores plegats, hem tingut temps de parlar de Granollers, d’handbol, de jugadors mítics com Josep Maria Junqueras i, sobretot, de Catalunya. “El cas català”, ah! L’Henri, curiós de mena, no para de fer preguntes que responc de la manera més normalitzada que sé. De fet, no cal donar-li gaire voltes: som el que som i som com som. És fàcil. Però una qüestió el deixa en estat de ‘shock’. “Però… tu no vols que guanyi Espanya? Com pot ser???”, em diu, astorat.
“No tinc selecció que em representi, què hi farem”, dic. “Em sap molt de greu que no puguis sentir el que se sent quan guanya el teu equip: és una emoció única, de les més intenses que hi ha”, diu l’Henri. I, mentre m’ho diu, sé que ho sent de debò. Per sort, l’Henri Seckel és una persona acostumada a escoltar, i acostumada a reflexionar sobre les coses. Podem no compartir opinions i gustos, però això no evitarà que ens puguem entendre. Ah, si tothom fos com tu en aquesta gran Ibèria. Parlar de passió implica, també, posar-hi passió, i és un gust poder conversar apassionadament amb gent com ell. De Catalunya passem al Vallès, i del Vallès tornem a l’handbol, el nostre “balonmano”: José Antonio Cabrera, la Recopa, el ‘Tro’, el Barça, el planter o la màgia de la Granollers Cup. També li expliquem com el Real Madrid va desaparèixer com a secció a la nostra ciutat.
Però ara som al Palau, i Argentina és apunt de guanyar Montenegro. Quin partit! De fet, és bonic pensar que el Palau d’Esports viu aquest dissabte, amb tota la intensitat, tota aquesta història feta a base d’esforç, d’il·lusió i de molts anys. No es pot separar Granollers de l’handbol, i veure-ho en directe és increïble. La llàstima és que això només passi de tant en tant, que cada partit de Lliga Asobal sigui una lluita contra aquest abandó que la ciutat professa al seu club, al seu cor. Potser per això mateix s’han venut tan poques entrades: un simple cop d’ull mostra que no hi ha pràcticament ningú de la ciutat a les grades. Curiosament, el Palau fa goig com mai, però no hi ha pràcticament ningú ‘de casa’. Potser és que ens hem oblidat de viure l’handbol amb la passió que cal. Potser és que no ens creiem que tenim un nom escrit al mapa mundial d’aquest esport. Aprofitem-ho, que això només acaba de començar.