Temporari: Temps subjectiu i desencís

Assaig sobre el llibre Temporari a càrrec de Jordi Julià, aparegut al llibre d’assaig Dietari de lectures.

TEMPS SUBJECTIU I DESENCÍS

Bàsicament, hi ha dos procediments generals que segueixen els poetes a l’hora d’escriure i compondre un llibre de poesia. El primer consisteix en anar escrivint poemes i que un volum correspongui a tots aquells textos que s’han elaborat en un lapse concret de temps. De tal manera que aquesta fórmula és la que dóna com a resultat un recull de poemes que, si se saben organitzar amb gràcia i enginy, un cop es tenen tots davant, poden conformar una unitat. El segon camí no és altre que el d’imposar-se un esquema, un incentiu compositiu, un límit general del qual cada poema que s’escriu és una baula sense la qual tota la cadena lírica quedaria trencada. Per tant, doncs, en aquest segon procés compositiu és el projecte el que preexisteix als poemes concrets que el poeta anirà elaborant amb posterioritat. Quan s’adopta la primera forma de composició, aquesta és molt més atzarosa i oberta, i tot i els avantatges que comporta ¾poder escriure del que es vulgui i amb les formes més capricioses¾ es corre el risc de la dispersió i l’heterogeneïtat, d’acabar elaborant un volum que quedi justificat pels incontrolables impulsos vitals i imaginatius del poeta. És una cohesió externa, per tant, la que unifica el volum, i la seva coherència depèn més d’una continuada actitud moral i imaginativa del creador que no pas dels vincles textuals de les diferents peces líriques que l’integren. Davant de la segona estratègia compositiva, l’atzar queda reduït a l’estímul que ha d’inspirar vida a una peça concreta que ha d’encaixar en la planificació estructural. En aquest segon cas, per bé que no pot escriure del que li vingui de gust ni amb una mètrica canviant que se li va acudint a cada pas, el poeta es troba orientat i condicionat i no pot sortir-se dels límits que s’ha imposat; però, per comptes de ser uns grillons que li impedeixen moure’s, aquestes formes o esquemes es converteixen en un autèntic esperó creatiu, en la xarxa de seguretat que té el funambulista sota els seus peus, i que li permet aventurar-se sense por per la corda fluixa de la seva imaginació i del dir poètic. Evidentment, la tercera fórmula compositiva d’un llibre de poemes té un caràcter mixt, i consisteix en la combinació d’aquests dos plantejaments que s’acaben d’apuntar, sense deixar d’oblidar que no importa quin hagi estat el principi de catalització que hagi homogeneïtzat el conjunt.

El nou llibre de l’Esteve Plantada, Temporari (Tarafa, 2007) és un exemple d’aquesta segona forma compositiva que s’ha descrit anteriorment. Davant de la proposta global que constitueix el volum sembla que l’autor comencés component un parell de poemes amb una forma i mètrica específica, i un contingut concret, i que arran d’un resultat que li va resultar satisfactori va decidir imposar una mateixa mètrica a tot el volum, i inferir tot un esquema que abastés tot el conjunt. Però quina és aquesta estructura? El llibre es compon de nou seccions de sis poemes cadascuna, i, al seu torn, cadascun d’aquests textos està format per tres alexandrins (és a dir, versos de dotze síl·labes amb cesura, generalment amb un esquema de 6+6, per bé que a vegades és de 4+8) i algun decasíl·lab. Amb tot, però, fins arribar a aquest resultat tan perfecte, el lector avisat es veu temptat a imaginar l’acte primigeni de creació, i li sembla més lògic suposar que originàriament el poeta havia compost poemes de sis versos hexasíl·labs, però que la voluntat de plantejar un nou format de poema i separar-se de models anteriors (el cas, per exemple, de Desdesig de Narcís Comadira, entre d’altres de més recents), va fer que es plantegés convertir els versos en hemistiquis de versos cesurats. Però aquesta hipòtesi sobre el procés de creació no invalida la base estructural que aquest poeta s’ha imposat en l’elaboració del volum, fins al punt que la portada ¾que pot ser concebuda com un poema visual més¾ ho acaba confirmant: una noia nua replegada sobre ella mateixa es troba dins de la part superior d’un rellotge de sorra, damunt de l’arena que va caient ¾donant a entendre l’essència temporal de la condició humana, ja que, despullats de tot, no som més que matèria fugissera¾, i aquesta imatge es projecta sobre l’esfera blanca d’un rellotge de busques, on només destaca un sol número, el 3, remarcant la base ternària que inspira les diferents parts d’aquest llibre.

En un estudi de la poesia catalana recent, Modernitat del món fungible, vaig dir que hi havia una colla de poetes joves que formaven la «Generació del 2001», que van néixer a finals dels anys 70 i mitjans dels 80, i que van començar a publicar en el tombant de segle. L’Esteve Plantada és un dels seus màxims representants, i un dels autors més precoços, perquè va publicar el seu primer llibre només amb divuit anys, el 1997. A part de la data de naixement, aquests poetes es caracteritzen per practicar el que vaig anomenar com a «experimentalisme reflexiu». Per a aquests nous creadors el joc amb les formes clàssiques i amb la tradició seran importants, i l’estil verbal es converteix en un tret característic de la seva poesia. La paraula no solament ha de referir una realitat, sinó que cal que existeixi per la seva sonoritat, per la seva textura verbal. És per això important la recuperació d’autors que han practicat un estil obscur abarrocat o que han jugat amb la verbalitat de la poesia. Referents seus són Foix, Brossa o Palau i Fabre. Això també es dóna en el cas d’Esteve Plantada, que encapçala el seu Temporari amb una cita del poeta de Sarrià. De fet, la influència de l’autor de Sol, i de dol es percep en alguns passatges del llibre, a l’hora de triar uns mots monosil·làbics i decantar-se per un lèxic poc estàndard, com es pot comprovar si es fa un breu repàs als termes que predominen en aquest volum: esput, desmoblar, manyoc, estramp, freu, strike, obaga, rabent, renyoc, destrama, gepic, fineix, fris, ornat, retruny, cimbori, témpora, ungit, serva, eixit, càntic, zenit, pleasme, germen, desvari, pensarós, fat, brivall, retut, dentell, ignot o pellam.

La tria d’un vocabulari allunyat de la norma, no solament es deu al desig de ser precís amb el que el poema vol expressar, sinó a altres raons. En primer lloc, la manca de necessitat de crear un poema que tingui tant sentit com una carta comercial (que van demanar Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma per a la poesia dels anys seixanta), i que imposava l’assumpció d’un nivell d’expressió que compartissin emissor i receptor. Aquesta és una poesia més introspectiva que descriptiva, més sentimental que objectiva, en aquesta poesia importen més les sensacions subjectives que les dades externes, del món circumdant; així doncs, mitjançant l’estranyament dels mots, que ens separen un pas de la realitat es mira d’accentuar la intimitat del jo tancat dins d’ell mateix ¾el qual només exposa el que pensa i el que sent de la seva condició humana. Per aquesta raó no cal triar unes paraules franques de so i de sentit, amables a l’oïda i per a tothom acceptades i comprensibles, ja que el que es pretén és fer sentir la condició de l’ésser que allà hi parla.

En segon lloc, aquesta tria lèxica també s’explica per la manca de dramatització congènita al text, i al fet que aquesta és una poesia per ser recitada en veu alta, i per a la qual el poeta (que alhora és actor) es converteix en rapsode i, al mateix temps, en protagonista d’un estat d’ànim que exposa amb to inflat i paraules ben sonores, per tal que el mateix discurs sigui un objecte estètic, independentment del missatge que comunica. Mentre que gran part de la poesia dels darrers cinquanta anys ha inventat un personatge que vivia o descrivia unes accions externes, que coincidien amb els fets externs i urbans de la societat postmoderna ¾i eventualment amb la figura real del seu autor¾, en aquest cas qui parla és un individu tancat dins d’ell mateix. Recorda, fins a cert punt, la poesia més abstracta i intel·lectualista del postsimbolisme, i en alguns moments podem veure en Temporari una continuació de les Estances o de la Lírica de cambra de Carles Riba, perquè el punt de vista que pren el jo poètic és el d’una veu replegada dins de la consciència que l’engendra.

Un bon exemple d’aquest «experimentalisme reflexiu» es percep en l’estructura tancada del llibre, de cada secció i de cada poema. Però al mateix temps en la tria del títol, ja que Temporari és una paraula inventada, fruit d’una contracció de diferents mots (catalans i llatins), una mostra més de la voluntat de prenyar el llenguatge de sentit semàntic i fonètic. Hi ha tres nocions tancades dins d’aquest epígraf: ‘tempora’ (que prové del llatí, i s’usa per al·ludir als temps i a les estacions) es fusiona amb ‘horari’ (adjectiu que té a veure amb les hores, i que alhora és un nom que fa referència al reglament que estableix les marques diàries), i recorda per derivació i semblança fonètica a ‘temporani’ (un adjectiu que indica la durada parcial d’un fet o d’un element). De manera que en el títol mateix hi ha continguts els trets principals de l’estil d’aquesta generació: primerament, l’estranyament del llenguatge, creant paraules sonores i plenes de sentit, o mirant de triar paraules antigues, arcaismes o neologismes; després, la voluntat formalista i estructurada de moltes de les seves creacions (i és que aquest llibre s’estructura al voltant d’un horari, d’unes hores); i, en tercer lloc, el desig de reflexionar sobre la naturalesa de l’ésser i de l’individu des de la interioritat, de plantejar les persones com a temporànies i, per tant, no subjectes a la societat concreta o als condicionants de l’època, sinó anant a desemmascarar les convencions, els condicionants genèrics, i moltes vegades emprenent una reflexió que afecta més la metafísica que els accidents particulars. Fixem-nos que aquesta pretensió queda plantejada ja en el poema-pròleg en prosa que encapçala el volum: «Potser d’aquí ¾segur que d’antic¾ que ve la fal·lera incessant dels homes per tenir-ho tot mesurat, tot absolutament quadriculat. Prestatges, cambres, dies i versos. I en les ànsies per atrapar intangibles, la més antiga és l’obsessió pel temps».

És aquest el tema principal del llibre, i el motiu que aparegui estructurat en diferents parts que corresponen a les hores que seguia la vida monacal. Per tant, tancats dins de nosaltres mateixos, sense atendre als tocs de les concretes circumstàncies de cada existència, l’Esteve Plantada ens convida a emprendre un viatge introspectiu cap al centre de l’ésser de cadascú, aprofitant l’esquema que s’ha utilitzat en la literatura, des dels seus orígens, per acotar l’extensió d’un llibre. Aristòtil recomanava que una tragèdia no superés una revolució del sol; Eugene O’Neill va escriure Viatge d’un llarg dia cap a la nit; i una de les novel·les experimentals més importants del segle xx, l’Ulisses de James Joyce, té lloc durant un dia immens pels carrers de Dublín, des del matí fins al monòleg interior adormit de Molly Bloom, a la nit. És clar que hi ha un altre referent més pròxim i directe, sense moure’ns de l’àmbit de la poesia contemporània: la suite de poemes de W. H. Auden que va titular Horae canonicae (publicada a The Shield of Achilles, 1955), i en què cadascun dels set poemes va encapçalat per una de les hores que Sant Benet va establir per ordenar la vida monàstica.

De manera que Temporari s’estructura a imatge del temps de déu medieval, on, per comptes de trobar oracions per resar, hi trobem reflexions interiors de l’individu que intenten plantejar un millor coneixement de l’ésser. Tot i que és desaconsellable explicar el contingut dels llibres i dels poemes abans que no s’hagin llegit, crec que, en aquest cas, no és ociós, ja que això pot permetre comprendre més bé l’estructura del volum, i fer més assequibles les seves reflexions prenyades d’expressions metafòriques, les quals juguen constantment amb l’arreferencialitat i la manca de concreció explícita, per donar una sensació més abstracta, hermètica i introspectiva al seu estil.

Matines: El jo poètic s’adreça al seu jo desdoblat, el qual, però, està estirat al llit, dormint i engega una reflexió sobre aquest estadi d’existència en què s’és, i no es pot fer res, i només es té consciència en un món oníric («bategues, però no hi ets»). Des del llit, assistim a aquest monòleg adreçat a un tu poètic ¾que és el jo que dorm¾, i on intenta descriure qui és cadascú, el seguit de dies i de nits, de cambres i de persones que s’han habitat i que se suspenen enmig de la fosca, com si en aquets moment fos l’única manera d’observar i analitzar a distància l’existència humana.

Vigílies: No correspon, estrictament, a cap hora canònica, és una invenció de l’autor, que ha volgut que l’estructura general també respongués proporcionalment al número tres que articula tot el llibre (són múltiples de tres els hemistiquis hexasíl·labs, els versos alexandrins, els poemes de tres versos, les sis peces de cada part, i les nou seccions del llibre). És per aquesta raó que pot entendre’s com una secció consecutiva cronològicament a la primera, o més aviat podem creure que fa referència al moment just en què s’agafa el son, previ a les «matines»: un moment en què hi ha el cor adormit, però en el qual encara som mig conscients de la realitat i del que ens envolta, per molt que estigui ofegat per la foscor. Si es tractés d’una analepsi, el títol de la secció podria fer referència, al mateix temps, a aquest estadi de la consciència, com al fet que és un moment de la vigília, del dia anterior, d’abans de les dotze de la nit en què comença el llibre. Una altra possible lectura d’aquesta secció seria concebre-la com una clara al·lusió al jo poètic que escriu allò que el lector ha de llegir, el que succeirà al protagonista (que és ell mateix) en aquesta nova nit que portarà a un nou dia ¾en definitiva, una al·lusió metaliterària al llibre mateix. De manera que el títol de la secció al·ludiria a la falta de son que pateix el poeta que escriu de nit ¾tot un tòpic de la lírica occidental.

Laudes: En aquesta tercera part s’indica el naixement del sol, i en aquest fet el jo protagonista reconeix el ritme apressat de la vida de cada dia, i comença a abandonar el seu jo fos amb els objectes (amb la fosca, i amb la nit), quan es veu obligat a deixar de banda la idea d’ell mateix i es veu abocat a viure els tocs d’una existència. Aquest és el primer moment de l’estructura de les hores canòniques en què sembla que no es correspon la realitat que explica amb l’hora real, ja que «laudes» correspondria a les tres del matí, i així progressivament: «prima», les sis del matí; «tèrcia», les nou del matí; i així progressivament fins arribar a les «completes», a les nou de la nit. És en aquest moment que veiem que l’autor ha assumit aquesta estructura externa d’ordenació del dia i de l’existència sense ser escrupolosament fidel a la lògica real del que succeiria en l’hora monacal. A partir d’aquets moment se’ns convida a una consecució de moments i instants que van enregistrant un temps interior, més que no pas l’equivalència de l’horari diürn.

Prima: Solitari en la cambra, mentre el sol del matí va pujant, comença a prendre consciència d’ell mateix, i adopta una actitud reflexiva (escriurà que «Et dicta el dia nafres»), fins que el jo assumeix la seva condició de persona buida, i de manca de sentit de l’existència: «És un cimbori la vida entera, nus de témpora, | el tràfec d’una cambra que s’oblida de tu, | miratge de la idea, el no-res d’un matí». Al final comprèn que per molt que vulgui suspendre el temps d’ell mateix, per més que es tanqui en una cambra sense fer res, ell és esclau del temps.

Tèrcia: En intensificar-se la llum del migdia, el jo descobreix les aparences del món i es deixa seduir per l’instant que aboleix tots els records, però aquesta actitud de deixar-se emportar pel present amaga la condició de l’ésser: «has viscut i no ho saps, tens al càntic l’angúnia | i una argolla del coll penjada». El jo no veu qui ha estat ni tot el que el lliga al passat, el qual no és més que una llarga repetició de gestos i moments, perquè «totes les mentides són rutines de vida», i «el temps segueix marrades» molt per sobre dels individus concrets i els instants particulars.

Sexta: Amb l’avanç de la tarda, i l’aparició de la nit, el jo poètic assaja una actitud més indagadora i crítica amb ell mateix, repassant com li ha fugit el dia, i anomenant qui ha estat ell en la fluència i en la pèrdua: «Tens goteres al cor, i un grill que fa de mestre. | Farcell de l’aixovar, desnues el cordill | i fas bugada, que la nit t’ha assecat, serena».

Nones: En la nit, i davant del mirall, l’ésser pren consciència de la seva buidor i de la seva absurditat, de ser un animal de records, atès que el present no existeix mai ¾i és absolutament fugisser¾, i perquè la condemna del temps i la infelicitat sense sentit són la norma de la vida: «Et sents tan trist perquè no oblides, | i aquest fat d’apocat t’escriu la nit». Només l’amor i la bellesa sembla que puguin redimir l’ésser, però, tan tard i a les fosques, només li queda la solució d’adormir-se i que torni a començar un nou dia.

Vespres: Ara, tot desig es fa impossible ¾en arribar la foscor, i apagar-se les possibilitats que ofereix la vida de dia¾, i només pot lamentar el que hagués pogut fer i ser, «l’adéu de la memòria». Tancat dins la pròpia cambra, el jo prova de fer una cosa nova per no avorrir-se, trobar un nou racó per fer aquell instant especial, però cau la nit i veu que també l’ha perdut, igual que el dia.

Completes: És aleshores que aquest jo desdoblat en tu poètic s’adona que ell és una pura rutina, feta de repeticions i reiteracions sense sentit, absurda: «Has viscut, a dentells, el dia que t’esclafa; | has farcit de mentides les hores que has gastat; | ets el fris de l’angoixa que ha esperat el morir-se». Viure del record no serveix de res, i assumeix la vida pròpia d’un derrotat, d’un etern nàufrag i nòmada. I per això es decideix a escriure per salvar allò que ha estat i per sobreviure al no-res de la seva existència. De manera que és com si el llibre tornés a començar, com si ara tornés a reprendre’s l’inici, ara ja per escrit. Pot interpretar-se que tot s’acaba connectant, ara al final, amb la segona secció «Vespres», i sembla que el present de la lectura correspongui amb l’inici de l’escriptura de Temporari: «Et clous, silent, al vers; de dol revius la nit | de cada nit que torna, i en fas budell de vides | on retens els fantasmes que mai has profanat». Aquest darrer llibre d’Esteve Plantada és, per una banda, experimentació formal amb el llenguatge, les formes i les estructures; i, per l’altra, reflexió solipsista separada de la realitat externa, de la quotidianitat immediata, que pretén escandallar l’existència buida de l’ésser mitjançant el registre de les pròpies sensacions, dels pensaments i les actituds més particulars i subjectives. En definitiva, una mostra immillorable de l’«experimentalisme reflexiu» que caracteritza aquesta Generació del 2001 a la qual el poeta granollerí pertany inequívocament. Per totes aquestes raons, Temporari és un títol estimable, un excel·lent exercici de dits mètric i líric, una provatura en el terreny de les formes breus que ha estat realitzada amb èxit, malgrat no acabi de constituir l’estil propi d’aquest creador. De fet, aquests versos són una mostra de les capacitats poètiques d’Esteve Plantada que, de ben segur, aviat es tornarà a presentar en públic amb uns poemes més extensos i menys artificiosos, no tan encotillats per unes convencions formals prèvies ¾ sense renunciar als principis mètrics. Ara bé, si un bon poeta no solament es confirma en els versos que corresponen a l’estil més propi i particular, i que bateguen al ritme lliure del cor de cadascú, i cal que l’autèntic creador confirmi la seva qualitat en la superació de reptes i traves formals i temàtiques que sigui capaç d’imposar-se i d’imaginar, amb Temporari, Esteve Plantada ha fet un pas endavant més per accedir a una indiscutible dignitat poètica.

Jordi Julià