Espanya ha mort. De fet, va morir fa una pila d’anys, just quan Barcelona va caure després d’un setge de 13 mesos. Llarg, dolorós i irracional. Així ens ho va explicar Albert Sánchez Piñol en la visita que va fer a Granollers aquest divendres, en un Espai Gralla ple a vessar de gent i de lectors que volien saber els perquès d’aquesta gran novel·la que és Victus. I no va decebre, va saber argumentar totes les raons, les motivacions i el procés d’una història que explica l’entelèquia de la ‘catalanitat’ com ningú no ho havia fet. Amb precisió, sense autocomplaença i amb una ànima documentada i rigorosa. Amb la contundència dels fets.
Sabem que Espanya ha mort, perquè l’ànima de la novel·la defuig de la proclama patriòtica. Espanya va morir quan va deixar de ser la idea d’una unió que sabia entendre –o, simplement, deixava fer– les diferents singularitats dels regnes que la conformaven. Una Espanya que no establia vincles de submissió, una Espanya que era confederal. Una Espanya que va aprendre a anar tirant des del respecte, des de la particularitat, des de la diferència que ajudava a compartir. Aquests pobles que conformaven España en tenien prou amb el manteniment de l’statu quo, una manera de ser veïns sense molestar-se gaire.
Espanya va morir l’onze de setembre de 1714. Els revisionistes més rancis tenen tota la raó: els catalans van lluitar per Espanya. És cert, catalans i barcelonins van morir per mantenir la idea de l’Espanya que existia. Aquell dia, però, aquella idea va ser derrotada per Castella, per l’imperi, per les ànsies, per l’acarnissament d’un rei boig. Les essències d’una confederació diversa van ser usurpades per fer un país amb les lleis, el dret, els costums i la llengua de Castella. L’esperança d’anar plegats va ser enterrada aquell dia infaust. Ja en farà 300, d’anys. I som aquí, encara. Parlant d’Espanya quan volem dir Castella. Escoltant com, des de Castella, s’omplen la boca d’una Espanya que ja no existeix. Perquè ells van aniquilar-la.