Un dels nostres poetes més inconformistes, Víctor Sunyol, va publicar el 2005 el singular Stabat, resultat d’un experiment fascinant sobre la multiplicació poètica del sentit: en estats superposats, hi feia dialogar la veu medieval de Giacopone da Todi amb les pròpies glosses en vers i prosa, en una dispersió sobre la pàgina que acarava il·limitadament paraules i conceptes. Com va escriure Joan-Elies Adell, l’obra anava més enllà de les possibilitats del llibre imprès i per estructura semblava demanar un format electrònic, d’hipervincles que en connectessin les múltiples simetries. Que per sort no va ser aquella una aventura aïllada i sense continuïtat ho prova ara l’aparició d’Els Llops, una obra composta a sis mans per tres poetes ben joves, però d’una projecció prometedora, com són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.
Com l’obra a què ret implícit homenatge, Els Llops és també un poema polifònic, que fon en un “únic udol” les tres veus que l’alimenten tot i discórrer cadascuna per cursos paral·lels, de nou en una composició tipogràfica simultània, mallarmeana, que convida a distingir cada línia musical per separat i a veure’n les conjuncions periòdiques, del tot calculades. Sobre el tapet de la pàgina, Duran, plantada i Noguera llancen els daus a l’atzar del sentit i, tot intercanviant-se els gobelets, descobreixen que la tirada els afavoreix, armant un sol discurs bastit de recurrències
Com els llops del títol, el subjecte dels versos és gregari i mostra enmig de la depredació una figura esvelta i àgil, però només per constatar que sempre és tot fugida: el poema “abstracte i en majúscules” que els autors volien esdevé a la fi una reflexió sobre la identitat fonedissa, sobre per què les paraules són “la síntesi d’algú que ja és fora de tu […] sagnant amb les lletres del món”.
Va fer forat, des que Deleuze i Guattari el van encunyar als anys setanta, el concepte cultural conegut com a rizoma: la metàfora d’una xarxa d’innombrables ramificacions era perfecta per suggerir la interrelació inextricable del viure contemporani. El llibre de Noguera, Duran i Plantada té en l’aposta per explorar les possibilitats poètiques d’aquest infinit entrecreuament…
Pere Ballart