És de Caldes de Montbui, poble on va néixer fa 34 anys i d’on va decidir marxar-ne als 18. Lleida havia de ser un lloc d’impàs per l’Àngels Marzo, el lloc on havia d’estudiar Filologia Hispànica. Però ara és la seva llar, i Lleida li agrada. “És una ciutat petita que ofereix pràcticament tots els serveis d’una ciutat gran. I, per a mi, Lleida té una gran virtut: és un d’aquells llocs on el temps es queda com aturat, on tens la sensació que mai no hi ha pressa”. I, potser sí, que l’Àngels també ha après a fer que el temps s’aturi, com s’aturarà per uns instants en aquesta conversa que mantenim sobre la poesia, sobre el trànsit de lectora a escriptora i sobre el premi Màrius Torres que acaba de guanyar.
“Vaig començar a escriure poemes des de ben petita, tot i que, abans, vaig ser una lectora voraç”, em confessa. És en aquesta passió, aquesta que la feia mirar els llibres amb ulls vius, que hi trobem l’espurna de tot el que vindrà després. “Vaig tenir la sort de tenir un avi que era adepte a la poesia d’Antonio Machado, i de compartir amb ell molts moments. Ell era nascut a Baeza i sempre parlava dels temps en què el poeta hi havia estat fent classe. Em seduïa sentir-lo parlar de com la meva besàvia recitava els seus versos de memòria en petites reunions”. Un avi amant de la poesia, però que no n’escrivia. “No, ell era un bon lector, però em sembla que li anaven més les xifres. Cada dilluns, quan dinava amb ell, em guanyava 50 pessetes si em sabia de memòria un poema”.
I, de llegir, a escriure. “Vaig començar a escriure versos als 13 anys”, un record que ha quedat gravat a la memòria. “A l’escola havíem de fer una obra de teatre muda a propòsit d’unes diapositives projectades de fragments del Gernika. I, de cop, aquells fragments del quadre es van convertir en paraules”. Com una flamarada, un inici d’impacte al món de fer versos. “A mesura que les anàvem veient, un cop i un altre, jo escrivia 5 o 6 versos per a posar-hi veu. I va passar que algú és va xivar al profe i em van obligar a llegir-los. Era tan tímida que em van haver de posar amb un micro fora d’escena perquè no volia que ningú em veiés la cara!”.
Lleida, una ciutat que vivia la poesia
Anys més tard, quan va arribar a Lleida, la ciutat respirava molt ambient poètic. “Llavors encara existia l’aula de Poesia Dama Ginebra, que celebrava reunions setmanals, i podies trobar alumnes, professors i algun convidat de luxe que parlava de literatura als bars”. Però el temps va acabar diluint tot això. “Amb un grup de companys de la facultat vam intentar prendre el relleu i durant un parell d’anys vam muntar una història que s’anomenava La Tertúlia del Dimecres”. Una tertúlia on participava un altre vallesà, també poeta, l’Enric Boluda. “També hi eren l’Andratx Badia, l’Amat Baró, la Meritxell Nus, en Joan Vicent Cantó, l’Oriol Caminal i en Joan Roca. Cada dimecres ens trobàvem cap al vespre a l’Antares i comentàvem els nostres versos o proposàvem una lectura comunitària que sortia a debat la setmana següent. Allò, durant un temps, va ser una de les millors experiències de la meva vida”. El lloc que servirà per mostrar els propis poemes, per primera vegada, a un grup de gent, “i a sotmetre’ls al criteri o crítica dels altres”.
Potser va ser en aquelles trobades on l’Àngels va agafar l’impuls per publicar ‘Les Grues’ (premi Les Talúries). “Durant el darrer any de tertúlia, els poemes de ‘Les Grues’ van prenent cos i forma definida, tot i que aquell material encara es quedarà al disc dur de l’ordinador un temps més”. Aquell llibre va ser un primer pas, no pel que fa al fet d’escriure poemes, sinó com a presentació pública de l’Àngels poeta.
Saba bruta, saba essencial
Després vindria el segon llibre, premiat recentment amb el prestigiós Premi de poesia Màrius Torres, un recull que ha titulat ‘Saba bruta’. El títol expressa la necessitat de trobar una metàfora que permetés fer les paus amb un moment de la vida en el qual molts referents vitals havien desaparegut. “Sentia la necessitat de positivitzar la pèrdua, i la història del procés de nutrició de les plantes em va semblar ideal per concretar una mica la idea que jo tenia al cap”.
El llibre és un conjunt de 37 poemes que pivoten al voltant del tema de la mort, separats en tres parts. Però no és un llibre fosc. “Tot i que en principi el to del poemari pugui semblar que vain crescendo cap a l’amargor, jo crec que en el fons amaga un vitalisme desesperat. La temàtica general sembla trista i melangiosa, però busco que cada poema plantegi una relectura d’aquesta idea, igual que la saba bruta es regenera en saba elaborada i, per tant, essencial”. Tal com diu el final d’un dels poemes del llibre, “només el que ens podreix, ens salva”.
La vida empeny a fer poemes, a escriure’ls, a mostrar-los. Lleida significa un descobriment i tot allò que ha anat quedant al pou de l’ànima i va agafant forma. De moment, l’Àngels té dos llibres publicats i premiats, cosa que ja serveix per proclamar que és una poeta de debò, de les de veritat. I, al pap, encara més projectes. “Ara estic engrescada en un nou poemari que em plantejo com un repte. Miraré de desmarcar-me una mica de l’estètica de la poesia més narrativa i per apropar-me a una estètica de l’el·lipsi”. Noves provatures que la porten a fer poemes més curts, i que ens porten, a nosaltres, a no perdre la pista a aquesta vallesana que és tot un doll de poemes que busquen regenerar vida, experiències i emocions.