De retrat a retrat, de boda en boda, de projecte en projecte. Així s’ha passat aquests darrers 25 anys en Jordi Ribó (Granollers, 1965), un fotògraf que no ha parat, que sempre ha tingut l’energia de fer bellugar coses, de provocar somriures i de buscar complicitats. Potser és moment, ara que és a punt de celebrar el quart de segle de feina, de parar una estona i de mirar enrere, sense nostàlgies. “Vaig començar a mirar tot el material que tenia i se’m va acudir que podia fer un llibre”. Un llibre, extens i bonic, on repassarà aquests 25 anys de la mà de dos companys i amics, com són David Bassa i Màrius Serra.
“La idea de fer el llibre va sorgir a la presentació del Catàleg de Monstres d’en Jordi Massó, publicat per Alpina. Allà mateix vaig parlar amb en Martí Nadal, l’editor“. I el llibre ja va començar a dibuixar-se al cap bellugadís d’en Jordi Ribó. “Sóc de fer projectes amb gent i vaig pensar en agafar les dues parts més importants de la meva trajectòria d’aquests 25 anys. En primer lloc, la Memòria de l’infern, amb David Bassa. En segon lloc, la feina amb en Màrius Serra”. Persones amb qui en Jordi ha caminat en els últims 12 anys.
David Bassa, la memòria que emociona
“Jo, que faig tants casaments i que segueixo la ‘marxa del Ribó’, sempre he procurat fer coses més personals. Quan ho he fet, m’ha agradat que tinguessin molt de sentit i de sensibilitat, tocar molt les emocions, i ser conseqüent amb una idea”. El primer projecte que li va tocar la fibra i el va apassionar fins el moll de l’os és Memòria de l’infern, fet amb David Bassa, una idea de llibre que va sorgir d’en Quico Sala, aleshores regidor de cultura de Granollers. “Ell ens coneixia per separat i va pensar que podíem treballar plegats. Va ser molt fort pensar que des de la Montserrat Roig ningú no havia fet res sobre catalans als camps de concentració, i això encara em posa la pell de gallina. Haver pogut enraonar amb aquests avis, alguns dels quals ara ja són morts, és molt emocionant a nivell personal”. Una experiència que va aportar a Jordi Ribó intangibles que van més enllà de la feina, que transcendeixen l’emoció. “Treballar amb el David Bassa durant un any i mig és implicar-te i mullar-te en molts aspectes”.
La rauxa i la inventiva de Màrius Serra
En Màrius Serra és l’altra pota on el llibre s’aguanta. “En David m’aporta més el seny, però amb en Màrius ens relacionem molt més a través de la rauxa”. Es van conèixer ja fa uns anys, a les acaballes de Sant Jordi de l’any 2001, a l’Hotel Majestic, quan estaven celebrant amb en David Bassa que havien venut uns quants llibres de Memòria de l’Infern. Pertot hi havia escriptors i en Jordi –la ‘marxa del Ribó’–, va començar a fer fotos als escriptors. “Allà va ser on vaig conèixer en Màrius. No vam parar de fer el burro i de jugar amb la gent tota l’estona. Des d’aquella nit que som molt amics. Aleshores ja vam dir que algun dia havíem de fer un projecte junts”. Dit i fet, anys més tard començarien a treballar plegats. “Primer, amb el projecte dels Fils il·lustres de Granolleig, més tard quan em va fer el pròleg de l’exposició que vaig fer sobre la Tèrmica. Aquell dia, a les 4 de la matinada, em va dir que tenia un projecte que volia fer amb mi. Recordo perfectament quan em va dir: ‘Jordi, m’agradaria veure córrer el meu fill’. Encara tinc la pell de gallina”.
De boda en boda
En Jordi Ribó té fama de molt bon retratista. I, sobretot, s’ha fet un nom en el reportatge de casaments. “Gràcies als casaments em puc permetre el luxe de fer projectes que em vénen de gust. Per a mi, això és la plenitud. Ja tinc 47 anys i és necessari saber i reconèixer on ets bo. Fer casaments m’agrada molt i m’implico tant com puc”. Es nota, i molt, que en Jordi gaudeix. Gaudeix de fer festa i de no parar de provocar mentre prem el disparador. “Em preparo molt les bodes, intento fer moltes xerrades amb els convidats, que la gent es pensi que sóc amic dels nuvis. Crec que funciono com a actor de teatre. De fet, part de la meva feina és contagiar bon rotllo. Si no tens empatia amb la gent que tens davant, no aconsegueixes una bona foto”. En Jordi Ribó sap que és expansiu, que provoca, que aporta bones sensacions. “Reconec que la gent em contracta, sobretot, per la meva actitud. Pel fotògraf, però sobretot per la persona. Com vols que aquesta no sigui una feina agraïda?”.
Un arxiu immens que arrenca el 1988
Primer va ser un divertiment: anar recuperant les fotografies que havien quedat arraconades a l’immens arxiu d’en Ribó. Però 25 anys no són cap broma. “El febrer d’aquest any m’adono que tinc un arxiu fantàstic. I m’assec al despatx, un cul inquiet com jo, a mirar-me les fotografies que tinc”. Moltes fotografies, molta gent, molta vida que ha quedat aturada en un breu instant. “Mentre miro les fotos vaig fent una selecció que va més enllà de la part artística, i penso que m’agradaria que es quedés reflectit allò que dèiem del seny i la rauxa. El primer any, 1988, apareix gent com Lluis Diumaró, Ton Rutlló o Jordi Pegenaute. El 1989 veig que estic amb el grup G-57 i fem coses amb Kiku Mena, Frederic Roda, Ramon Aumedes, etc. I a partir d’aquí, cada any més sorpreses”. I així fins arribar al 2012, amb la constatació evident que en Jordi Ribó ha acumulat un material molt important al llarg dels anys.
El llegat que ha sabut atrapar el temps
Una hora de conversa amb un Jordi Ribó que sap transmetre l’energia i la passió que impregna a les seves fotografies. Però no només això. També hi ha aquell punt de serenor, de consciència de llegat, de feina feta. “Després d’haver pencat tant aquest 25 anys, ara em veig absolutament feliç. Sóc un paio molt positiu, malgrat tots els tràngols que he passat a la vida, tal com en passa tothom. Però sempre he tingut feina, i la meva feina m’agrada molt. La feina m’equilibra, i aquesta feina em fa conèixer molta gent diferent. I jo, constantment, mantinc la relació amb els amics que he anat fent. I, a sobre, no paro d’enriquir-me amb els nous clients que entren a l’estudi”. En Jordi Ribó és així, sempre amb les mans obertes i amb els ulls a l’aguait. “Em podria queixar, però sempre intento ser positiu. No puc demanar més”.
Article publicat al NacióGranollers el dia 1 de novembre de 2012