Sempre m’ha fascinat l’entrada a Gallecs, amb aquella contundència elegant, com si tot fos tan normal, com si l’escenari quotidià fossin un munt de senyals que indiquen dreceres. Travesses el pont i ets lluny de tot. Com si els objectes de la immediatesa ens fessin creure que existeixen altres mons on fer possible altres maneres de consumir, de conrear i de viure. Més enllà, passat el brogit dels cotxes i de l’autopista, més enllà del bullici dels pisos, de bars i botigues, dels problemes de la gent, del ferro, del fum i de l’asfalt. És aquella sensació que et recorre pel cos i et diu que hi ha d’altres dimensions on una societat sostenible podria ser possible.
Aquest diumenge, Gallecs celebrava la fira de la mongeta del ganxet, del cigró menut i de la llentia pardina. Un dia per fer-se visible, per no mentir, per ensenyar camins, per proposar nous models de crear-se, de menjar-se, d’entendre’s, per apostar per una gestió raonable. Un dia per mostrar la riquesa d’un paisatge tan mal tractat com aquest del nostre Vallès –tan nostre, tan teu i tan seu–. Una jornada per creure, de nou, en la terra, de la manera més crua possible. I per creure, ara sí, en l’alternativa que inventa una possibilitat, que escapa d’allò establert i capciós, que ensenya que és totalment realista créixer des del sentit comú, des d’uns peus arrelats i des del valor que construeix una comunitat.
Queda una setmana per conèixer els resultats d’aquestes eleccions. Travesses el pont, de tornada, i restes perplex davant el món de cada dia, aquell món que viu d’esquena a Gallecs, un petit oasi que lluita per subsistir i per consolidar un model de consum i de societat. Mentre t’escures la gola saps que sí, que el món que voldries és aquest, que cal apostar per això que aquest parc demostra amb feina i convicció. Que cal decidir-se per la possibilitat de canviar les coses. Que cal ser valent, que cal lluitar per un model que vulgui gestionar el valor d’un somni des de l’honestedat, que sàpiga que no serà fàcil. Que el futur és un bé massa preuat com per deixar-lo en mans d’una cantarella anorreadora. Que ara és el moment i que no val a badar, que ja comencem a saber que un nou relat és possible.