Silenciosa, la batalla quotidiana que mou els fils del món. Eros i Tànatos. Acabar per tornar a començar, refusar projectes per abraçar d’altres horitzons, esgotar-se i voler-se aixecar, del defalliment a l’energia renovada. Així anem configurant el paisatge dels esdeveniments, de les decisions preses, de la gent i dels camins que cal prendre en cada instant de la nostra vida. De pulsió de vida a pulsió de mort, una ziga-zaga inevitable que explica com som i com volem ser. Brutal, la manera d’acabar que sap convertir una fi en una festa. Ni fet expressament podria haver trobat L’Esquerda una manera de liquidar un cicle com la que Granollers va viure aquest darrer dissabte. Dos genis, Albert Freixas i Paul Fuster, van aparèixer en l’última nit de totes per dignificar la cançó d’autor –de discurs singular, d’introspecció artística, de revolució, de notes i d’acords–, però també per dignificar un cicle que ha estat tot això que va ser l’últim dissabte: un repertori magnífic de sorpresa constant, de satisfacció, de convulsió, d’alts i de baixos, de punts de genialitat, de punts de perfecció, de virtuosisme, de diàleg entre artistes i públic, de comunicació encesa, d’art nu. Genial, la cloenda d’aquests cants i autors que han sobreviscut a Granollers durant cinc anys de lluita persistent. Un cicle que acaba dient al món que s’ha fet bé la feina, que ha esdevingut un altaveu de propostes úniques que no tenien espai a Granollers. Un grup de gent que ha sabut estimar els cantautors, de la mateixa manera que sap estimar els poetes, que sap estimar la llengua, que sap estimar la cultura del seu país. Que bonic és reinventar-se. Que bonic és saber que ho has fet de la millor manera possible. L’èxit és aquest: haver-se guanyat el dret de tornar a començar.