M’allarga la mà i m’ensenya una pedra, menuda. “Això és un conte”. La veu se li fa encara més fonda. I em mira, detingudament, mentre explica no sé quines meravelles d’aquesta pedra, tan menuda, i d’un riu, de les maneres de tirar-la i dels cercles que fa mentre cau o sura. És la veu, aquesta veu d’en Paco Asensio, i és la manera d’explicar els contes, embolcallant-te amb les paraules, abrigant-te i fent-te entrar dins un cor que batega. “En Rubén Martínez Santana, tot un mestre, em va ensenyar que el conte és una conversa màgica plena de mentides”. La mentida com a eina de treball principal. “Sí, la mentida fantàstica, com ara els somnis, les il·lusions, la metàfora o la paràbola. De fet, el conte i la poesia tenen molt a veure. Els poetes busquen aquella connexió entre la paraula i l’esperit i nosaltres transitem aquest caminet per mitjà de la fantasia. En el fons, tant és que diguis un poema o un conte: en els dos casos estem donant, més que paraules, imatges”.
De la mateixa manera que no és el mateix llegir un poema que tenir-lo memoritzat, “els contacontes fem servir la paraula no escrita. El conte és el moment. S’ha de viure en aquell moment irrepetible en què és dit, ja que demà passat serà diferent. El conte és una cosa que es mira en tres dimensions: jo haig de veure la imatge clara abans que tu i, després, haig de notar com tot això s’ha escampat”. Per a una persona que explica contes és imprescindible aquesta comunicació amb el públic. “Si no, no hi ha màgia. És com una conversa entre un matrimoni que no s’estima”. Hi ha d’ahver ganes de voler explicar i de voler escoltar.
L’art de lligar històries
En Paco Asensio diu que sempre li ha agradat l’escenari. “Sempre he sentit aquesta atracció, però també sé com t’escagarrines”. Ha anat fent cosetes, gairebé per casualitat. “Fins que un dia apareix un taller de contes i, ostres, el que vaig descobrir!”. Una via per expressar coses, per estimular la gent i per transmetre idees i emocions. I va acabar sent una persona que explica. “El conte venia, en origen, de la més pura tradició oral, de les ganes d’explicar. Jo em defineixo com a narrador oral”. Alguna cosa semblant als trobadors i als joglars, però diferent. “M’agrada perquè cap dels dos no eren el bufons de la cort. Els trobadors i els joglars eren encisadors, per això els van tallar tantes vegades el cap. I si no, escolta la cançó de Machin, El Bardo” . No sóc escriptor, el que jo faig és lligar històries. Un conte és una cosa feta, però has de saber com entrar a la gent, i fer-ho de manera suau. Jo sóc de vaselina, com si diguéssim”.
De tant en tant, en Paco se n’adona, mentre busca i busca, mentre lliga històries, que hi ha un conte que l’està esperant. “Apareix en el moment més oportú. Una vegada ja l’has fet teu, l’has de llençar”. Per això explica contes, perquè els ha de dir, i per això s’implica en diferents mogudes de l’art de contar històries. Una d’aquestes són les Racontades . “Unim els racons i els contes, i és una cosa fascinant. Vam fer una sessió a Cardedeu, a sota el Pont de la Riera, en una escala dels comtes de Bell-lloc que està catalogada. Vam acabar a quarts de dues de la matinada explicant contes eròtics, amb totes les 50 persones que hi havia”. L’última Racontadaque han fet va ser a Llinars, fa quinze dies.
Contes de por a Roca Umbert
Una altra de les mogudes on col·labora activament és Bambarakatunga, un programa de Ràdio Granollers on col·labora. “És un programa que convida a la reflexió a través de la música i contes de tot el món. Amb el Pako Portero provem de donar-li un caire cultural i alternatiu. Jo sóc el locutor i ell posa les músiques”. Podeu sentir el programa cada dijous a les nou del vespre, en directe. “Una de les coses que estem preparant al programa m’agrada especialment: la festa de la fi del món. Una festa per celebrar que el món s’acaba, el dia 20 de setembre”, un dia abans de la data que els maies van marcar com a la fi dels temps. Per no perdre-se-la, oi?
Per acabar-ho d’arrodonir, en un horitzó més immediat, en Paco té previst fer passar por a Roca Umbert. “Serà el dia 31 d’octubre, vetllada de Tots Sants, amb quatre mosqueters en acció”. Alícia Molina, Rubén Martínez, Oriol Genís i el mateix Paco Asensio. “Oferirem un tast de contes de por. Aprofitarem racons de Roca Umbert, com si fossin una mena de Racontades de terror”. Històries per a no dormir, en un dia molt assenyalat. “El més bonic és que no tenim un guió preestablert: arribem a l’espai igual que faria un entrenador de bàsquet, ens ajuntem i decidim què fem. A Llinars vam recitar al pati d’un castell de veritat, i després vam anar a una capella, amb una acústica fantàstica. No saps mai què trobaràs, i aquests elements condicionen a l’hora d’explicar un conte. T’has de saber adaptar a l’espai”, tal com faran a Roca Umbert, adaptats a l’obscuritat i el misteri de cada racó.
“Realment fa por. A Roca Umbert hi ha d’haver molts fantasmes, molts!”, i en Paco obre els ulls, com dues taronges. “Encara es nota molta vida. A mi em fan por aquestes coses, perquè soc una mica cagueta . Jo, abans de venir, m’ho pensaria… unes tres vegades”, remata. M’ha fet por, ara. La conversa acaba com comença, amb la sensació que he estat el protagonista d’un conte o, millor encara, l’espectador privilegiat d’una història fascinant. Vet-ho aquí on és la pedra, tan menuda. És al riu, fa cercles concèntrics, fins que tot torna a la normalitat. “Això és un contacontes: tot queda igual, però ja no és el mateix que abans”. Una pessigada, un reconfort, una sacsejada.