La rajolada acaba i tot comença a fer baixada. Aquelles passes que van del Palau d’Esports al parc del Congost, aquells ànims ja mig desmenjats que lluiten per resistir encara unes hores. Aquella sensació de feina feta, d’esgotament, de conflicte mantingut, de pas fugisser dels dies. Els focs artificials il·luminen un cel que ja no està per orgues, que ja no toleraria ni un sol dia més així. La posterior processó cap a la Porxada és més processó que mai, tota una tirallonga d’ànimes –algunes en pena, algunes devotes– que enfilen el camí del nom de la colla guanyadora. El veredicte es fa llarg com sempre i ens dibuixa un punt i final als morros. Han estat nou dies de passió intensa, d’olor a pixums i d’escenes dantesques, però també nou dies de miracle sorprenent i de bombolla necessària. Nou dies plens de coses que faran, com sempre, una Festa Major única, irrepetible i plena de bones i males coses.