Passaven pocs minuts de les tres i ja hi havia pressa. Pràcticament, ni temps per a les postres. La família s’organitza segons les diferents vies d’anada a Barcelona: que si jo marxo a les 15h amb el bus de l’Assembla, que si nosaltres hem quedat per anar amb tren, que si ja has parlat amb la tieta, que diu que també vol venir. Converses més pròpies d’altra mena de festes, decisions apressades dignes d’altres esdeveniments. De fet, ja ho vaig arribar a comentar amb algú: una de les coses més fascinants d’aquest procés increïble de transformació social que hem viscut és que anar a la mani ja no és anar a escridassar i a patir –com recordo que era no fa pas gaire–, sinó que s’assembla més a l’ambient que es crea en una expedició que va de concert, posem pel cas. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat, em dic mentre gairebé arribem, xino-xano, a l’estació de tren de Granollers-Centre. Anar de mani ja és, fins i tot, una festa massiva. Hem fet que la independència sigui una cosa comercial, una cosa mass media. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat.