Acompanyat al sobri escenari del Teatre Grec per un quintet d’ofici i passió, amb el baixista Ivani Sabino, la pianista Silvia Goes, el bateria Pepa d’Elia i la nova i càlida veu d’Anna Setton, Toquinho es guanya el públic d’immediat i com si res, amb un ventall universal i arquetípic de la música brasilera més lluminosa. Agradable. Toquinho ho fa des de l’evocació de les figures dels seus mestres -i companys d’aventures i whisky- Vinicius de Moraes, Jobim o Antonio Skármeta, literats, músics i vividors de bona gana. Com a trumfos, unes cançons que forment part de l’imaginari popular de mig món, la Samba d’Orly, Que maravilha, Garota de Ipanema o una Aquarela cantada a mitges en castellà i portuguès. Ventall complementat amb un sentit de l’humor fi, una veu que no fa escarafalls i un repertori infal·lible. Ingredients adients per treure bona nota. Insuficient, però, per arribar a l’excel·lent que la història, el músic i el repertori es mereixen. Però sí, agradable.