No arriba a la perfecció de The Dark Knight (2008), però quin final de saga. Confirma satisfactòriament una realitat autoral, d’una personalitat que té la consistència d’una posada en escena halterofílica, una precisió insubornable i un teixit argumental dens, superpoblat i mereixedor d’algun excés i d’alguna indefinició, com és el cas. Ni tan sols tot això (excessos i indefinicions) seran un llast que eviti el tancament brillant d’una de les trilogies de més pes de la història.
Construïda a base de moments introspectius i de fogonades successives, The Dark Kinght Rises posa la cruesa i versemblança del turment en primer pla, i va de menys a més, fins arribar a un clímax definitiu. És evident que The Dark Knight era tan bona que en volíem més i que desitjàvem que fos eternament repetida. Però que això no ens faci caure en el desànim de la desafecció instintiva: aquest tercer episodi és poderós, absorbent i esfereïdor (en part, gràcies a un tractament del so senzillament espectacular i a un dolent –Bane, molt convincent Tom Hardy– que fa por perquè sí, perquè en fa i provoca malsons).
Cal afegir que, siguem justos, Christian Bale és el millor Batman que hi ha hagut mai, que l’univers de Nolan ha elevat el llistó de la saga a la categoria de film majúscul, i que el càsting global ha esdevingut un encert de consideracions èpiques, amb la personificació final d’una grandiosa Anne Hathaway (en teníeu algun dubte?), amb els galons guanyats per Joseph Gordon-Levitt i amb els sospitosos habituals encapçalats per Gary Oldman, Morgan Freeman i Michael Caine. Potser volíem una nova fita, però el que hi ha no és cosa de no res: genialitat, novament.