Tot queda explicat amb un títol tan honest, tan proper, tan transparent i tan sorprenentment aclaridor. Els germans Foenkinos exposen les cartes i les intencions sense enganyar en cap moment, i fan de l’adaptació de la novel·la del propi David Foenkinos una joia plena de sensibilitat, però sense ni una engruna de sensibleria. Fan de la història un meravellós tractat sobre la felicitat, sobre la vida mateixa, sobre el curs de les coses, sobre la tristesa i l’alegria, un modest tractat que ensenya que és possible fer-ho lluny d’estereotips lacrimògens i lluny, també, de l’escena morbosa. La délicatesse (2012) és un senzill regal que arriba a commoure sense cap trampa, sense cap pretensió embafadora, sense tòpics ni subratllats efectistes. Commou amb la subtilesa adequada, amb la mirada posada en allò essencial i fent de l’absència de retoricismes un valor que s’agraeix. Potser pel fet de prescindir de recursos fàcils hi haurà una distància massa àmplia amb als espectadors que vulguin capbussar-se en el drama personal de Nathalie -una magnètica Audrey Tatou-, però justament això farà que la petja dels germans Foenkinos sigui fonda: la pel·lícula és feta de renúncies, però mai renuncia a ser autèntica i extremadament delicada. La recerca de la felicitat, sens dubte, s’ha d’assemblar a això que aquí se’ns explica: el pas del temps, la pausa de les vivències, l’acceptació del teu lloc al món, i no tenir por d’encarar els reptes de la vida amb un gest senzill i una mirada franca. Així, com si Markus -l’esplèndid François Damiens-, s’amagués al cor de Natahlie i ens fes posar el pèls de punta en un final que deixa estabornit a la butaca. Com si res, delicadament.