Arriba esbufegant i demana disculpes per 15 minuts de retard que en realitat són, li dic, els 15 minuts acadèmics de rigor. Sua, somriu i seu. Patia per l’hora i ha vingut corrents. En Vicenç Relats (Lliçà d’Amunt, 1964) és tal com es mostra en aquests deu segons: cordial, transparent. I s’aboca a la feina només d’una manera, com sempre ha fet i tal com és: amb la màxima passió possible, suant, al límit, vivint l’experiència com si fos l’home més afortunat del món. Porta sota el braç tots els exemplars de la seva criatura, brillant i estimada, uns fills de qui presumeix i que el fan sentir ben ufanós. Els tres números, impecables, gruixuts i saberuts, de la revista Vallesos. Un projecte que li té robat el cor, pràcticament tot el temps i bona part d’aquesta passió tan encomanadissa.