The Hunger Games: massa fam, poc joc

Crítica descarnada a la televisió de l’espectacle que ha convertit els reality shows en una lluita per la supervivència de monstres catòdics. Posada en escena sòbria, d’ambient futurista distòpic i enginyosament creïble. Protagonistes en plena adolescència que saben trobar un lloc adient en el requadre escènic, amb el mèrit d’una bona protagonista, Jennifer Lawrence. Una premissa estremidora. Una presentació de la trama que fa patxoca. Una certa ambició d’explicar coses més enllà de l’èpica i l’amor, a punt de tocar amb els dits la sàtira política. Tot això és la primera hora de l’adaptació de la saga Els jocs de la fam, de Suzanne Collins, i tot això hagués pogut ser una gran història si no fos per una segona hora avorrida, previsible, mancada d’èpica i on es desmunta tota expectativa esbossada a la primera part del metratge. La culpa la tenen uns personatges que acaben resultant part d’una broma pesada, unes escenes d’acció que maregen i que resulten hilarants en la seva mala realització, una història d’amor que no s’aguanta per enlloc, i un clímax que és de jutjat de guàrdia i que desemboca en un desenllaç absolutament previsible, avorrit i mancat de qualsevol mena de guspira real i transcendent. Molta, massa fam.