Ningú no podrà discutir a Todd Phillips una coherència impertorbable a l’hora d’evidenciar la brossa de la moralitat humana, com tampoc ningú no podrà refusar que Phillips ha consolidat una veu plena de recursos sobre-explotats que s’han acabat erigint en l’estàndard de la “nova comèdia americana”, aquella que no té mesura, ni correcció política, ni tabús totèmics. Phillips, ja sigui com a director o com a productor (com és el cas a Project X) va a la seva, recreant-se en una història que ja coneixem -res de nou-, però que ens agrada revisar des d’un altre punt de vista, explicada d’una altra manera.
A Project X (2012) l’excusa torna a ser una farra de caire megalomaníac (vegeu també The Hangover, parts I i II) que recorre a l’explotació de paranys amb aquesta manera d’apropar-se al límit de la legalitat en tots els sentits. És evident que té personalitat, que mostra la carronya de la rialla que ens destarota, que conté els tics d’aquest tipus de comèdia grollera. Però amb això no n’hi ha prou.
La pel·lícula és una peça fallida: sorprenentment massa tova, ridículament conservadora, amb una resolució maniquea de la immoralitat, perduda en la immediatesa d’un efecte que sigui espectacular per se. Però el cine de Phillips no ens havia acostumat a la pirotècnia d’economy class. Ens ha acostumat a voler-ne més, perquè ens ha ensenyat que el cinema que porta la seva etiqueta hauria de ser fresc, bestial, diabòlicament malparit i inquisidor.
Project X és enmig de tot: equidistant en la provocació, en el pastitx, en la brutalitat i en la malifeta. És el pitjor dels casos: en terra de ningú.