Mitja dotzena de Festes de la Poesia il·luminen ja els paisatges íntims de la fanfara popular de Sitges. Sis anys que arriben amb ganes d’oferir una de les festes –res de festival, res de mostra, res de cicle: el nom sí que fa la cosa– més singulars que es fan i es desfan arreu del país en honor als poetes. Una festa de debò, la celebració de la vivesa popular de la poesia, l’evidència palpable que la poesia és i ha de ser un element festiu, un esdeveniment arrelat al poble, una finestra oberta entre els sentiments d’una col·lectivitat i l’esperit creador d’una ment solitària. Quina grandesa, quina gran pensada fer una festa dedicada als poetes. I sempre m’he preguntat per què ningú abans havia fet justament això, una festa que entronitzés el creador, que fes dels poetes personalitats de rellevància social, que els convertís en autoritats amb l’honor de rebre el reconeixement que es mereixen. Això, justament, a través d’aquesta idea que venç el temps, és el que va proposar la Festa de la Poesia de Sitges fa sis anys. I així perdura, irreductible. Hi ha molts factors que fan d’aquesta celebració un esdeveniment imprescindible en el paisatge literari del país. Catalunya viu amb dedicació i efervescència el fet del recital en directe i viu també l’èxit de diversos cicles de poesia ja consolidats, festivals de tota mena i per a molts paladars que agafen la torxa de la paraula viva. Cicles dedicats a la poesia emergent, com els Versos Lliures de Granollers; mostres de prestigi amb el bo i millor de casa i de fora, com el Festival Internacional de Poesia de Barcelona; festivals de grans propostes com Poesia i +, de Caldes d’Estrac; mostres que combinen amb gust i encert espectacles i la veu en directe del poeta, com la Primavera Poètica de la Garriga; cicles setmanals que sobreviuen el temps i les modes, com el de l’Horiginal de Barcelona. I la Bouesia, la Poesfesta, la Poesia a les caves, Tocats de lletra, i molts més, encara. Però aquesta festa de la Poesia que celebra Sitges és, de ben segur, la més singular de totes, convertida ja en un referent que es diferencia de la resta per la magnífica singularitat de la proposta. Aquí rau l’èxit de tot plegat. No és només un festival, no és només un seguit de recitals. És una comunió, un retrobament amb la immediatesa, amb la figura del poeta, amb l’agraïment públic que dignifica la tasca de l’artista que viu abraonat a l’escriptura. Justament per això és tan imprescindible la tasca dels organitzadors, la Cèlia i el Joan, que cada any trien i remenen i elaboren un modest Olimp de veus, mans, ulls i poetes. La proposta és, cada any, irrefutable. Pel cartell de la festa ja hi han passat poetes de totes les edats, de diferents estils, de diferents gustos, escoles i dèries, poetes tots ells de gran valor i notorietat que no han vist recompensada una tasca incessant en forma de reconeixement popular. Aquí rau l’èxit de tot plegat, de nou. Els poetes saben que, quan els conviden a la Festa de la Poesia de Sitges, viuran un cap de setmana molt intens on la gent aprendrà a estimar-los, on per fi es podran sentir estimats, on es deixaran amarar per la intensitat d’un moment, per la lluminositat i les clarianes que tots i cadascun de nosaltres volem llegir i sentir en aquesta passió per la lletra. És només un cap de setmana a l’any, i val molt la pena deixar-se endur per la proposta: tots, de ben segur, trobarem el nostre poeta. La tria mai no falla, com tampoc mai no falla el gest, la mesura, la calidesa i la proximitat. Tan de bo hi haguessin molts més homenatges així arreu, sense caure mai en la desmesura, perquè la desmesura faria il·legible el poema. L’homenatge només s’entendrà tal com és: senzill, càlid, proper, arrelat fortament als valors i al tarannà d’un municipi de gran caràcter, de tradició festera, d’inquietud artística i de rica vida associativa. Una festa singular que mereix un poble singular. Només una festa així, viscuda de prop, tan de veritat, tan sentida, tan il·luminadora, podria entendre’s a Sitges. Que per molts anys, doncs. Que duri la festa, que segueixi el doll poètic, que no parin mai els homenatges. Gràcies, Sitges, per voler seguir sent singular. Gràcies, festa de la Poesia, Cèlia i Joan, per apostar per una festa amb fet diferencial.