En Miquel Martín va néixer a Begur l’any 1969. Aquell any va passar a la història per ser el darrer any de l’existència dels Beatles. També va ser l’any en què l’home va arribar a la Lluna. Però la tirallonga pot continuar: el 1969 va ser l’únic any en tota la història de les televisions europees en què es va celebrar el festival d’Eurovisió a l’Estat espanyol, amb la victòria –compartida a quatre– d’una tal Salomé. També va ser l’any de l’èxit de “Je t’aime, moi non plus” i l’any en què en Serrat va fer el seu primer disc en castellà. Aquell 1969, un esquifit motorista, anomenat Àngel Nieto, va guanyar el primer títol de motociclisme d’una llista (sí, llista) a la qual seguirien dotze més. Va ser l’any en què morí Boris Karloff, l’any en què Charles Manson va assasinar Sharon Tate. L’any, també, en què Franco va nomenar com a successor un tal Joan Carles de Borbó. I així podríem estar-hi estona, tot afegint dades trivials a una llarga llista llarga d’interès dubtós.
I què té de rellevant tot això? En realitat, res, però no és gens sobrer començar amb un reguitzell de dades en línia, una “llista”, una de tantes. Una llista que serveixi per contextualitzar l’autor del llibre premiat enguany amb el premi Jaume Maspons i Safont 2017.
Una aproximació a la lectura de ‘Dictadors de butxaca’
En Miquel Martín i Sierra és un autor jove i amb una trajectòria farcida de premis (podríem seguir fent llistes): premi Solstici de narrativa, 1994; premi Joan Fuster de narrativa per a joves, 1994; premi Manuel de Pedrolo, 1997; premi Ateneu Domingo Fins, 1998; finalista al premi Montserrat Roig, 1999; finalista al premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, 1999; premi Calassanç, 2002. I ara, el premi literari Jaume Maspons i Safont 2007.
Fins ara, ha publicat Hi ha amors que maten (1996), L’estratègia de la gallina (2001) i Cabells de Medusa (2007). També ha publicat reculls de relats amb altres autors: Versemblança, Cap per avall i sis narracions més (1996), El xiulet de les bales i altres narracions (2001) i Premis Calassanç (2005). Té una obra encara inèdita, Ai manyaga, tenim un poble de lloguer, que ha estat adaptada al teatre per la directora Helena Tornero i interpretada per l’actriu Olga Cercós.
Aquesta llista s’atura amb el seu darrer llibre, Dictadors de butxaca. Un llibre que demostra que sovint, gratant una mica, buscant i essent curiosos, podem trobar coses que ens sorprenguin, peces de joieria fina que, ningú no sap per què, se solidifiquen en el silenci del prestatge d’una llibreria. De vegades sembla que els escriptors de comarques es perdin en justament això, les comarques, aquella terra de ningú, desèrtica i boirosa que regenta el dimoni escuat de l’oblit.
Un bon exemple n’és en Miquel. Un jove escriptor que aviat començarà a recollir els fruits de la seva dedicació a l’escriptura. Dictadors de butxaca és una bona novel·la de gènere. Una novel·la lleugera i diàfana, escrita amb una agilitat narrativa constant, que no decau mai en el fet de fer-se llegible. Un llibre amb un impecable humor sarcàstic, que retrata, amb seriositat i ofici, el difícil art d’escriure i de descriure un món que, al capdavall, ens atabala i ens provoca més maldecaps dels que voldríem.
Malgrat l’adscripció a un gènere novel·lístic sovint desprestigiat, Dictadors de butxaca és un llibre valuós. I la vàlua d’un llibre es mesura en tot el seu conjunt i en tots els procediments que en forment part. Des del títol –sempre definidor i part de l’obra en si mateix–, fins a l’estructura, passant per cadascuna de les paraules que l’autor ha triat. Però també per les citacions que encapçalen el llibre. Val la pena aturar-se en aquest punt, ja que l’excel·lència és fina i precisa: les tres cites formen una baula que ja no podrem deslligar del sentit total de l’obra que la segueix. A Dictadors de butxaca són encertadíssimes, definitòries i molt clarificadores. És evident que la tria no és atzarosa, amb tres autors propers en el temps i en la manera d’explicar el món:
“L’ambició sol portar les persones a executar les empreses més vils. Per això, per trepar, s’adopta la mateixa postura que per arrossegar-se”
Jonathan Swift
“Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està fora del seu abast”
François de La Rochefoucauld
“Tot adulador viu a costa de qui l’escolta”
Jean de La Fontaine
El primer, Jonathan Swift, escriptor satíric, conegut i universalitzat per una obra esplèndida i sovint no prou ben llegida, Els Viatges de Gulliver. El segon, François de La Rochefoucauld, perfecte coneixedor de l’aristocràcia francesa del segle XVII. Duc i aristòcrata, moralista i d’escriptura neta i concisa, les Màximes que va escriure són peces magistrals on deixa al descobert les aparences de la virtut. I el darrer, Jean de la Fontaine, poeta francès, celebrat encara per les seves faules i contes. La Fontaine, autor finíssim, poètic, que va entestar-se a mostrar el fons de l’ànima amb una delicadesa amarga i un alt sentit còmic.
Tres referents, tres punts de partida on bastir un llibre, una obra i una manera de fer. Aquesta és, també, la manera de subjectar unes posicions, tres grans punts de partida que defineixen molt clarament les intencions de l’autor. La grandesa del llibre, com bé diuen aquestes cites que fan de pòrtic, és que tots hi veurem reflexos d’un món que coneixem, d’uns dictadors que volen fer-nos la punyeta, dictadors de pa sucat amb oli, massa quotidians, que patim a la feina, a l’aula, a casa, en un sopar o en qualsevol relació social inesperada. Individus que “usen la seva quota de poder per humiliar, menysprear o aprofitar-se dels altres”.
De la novel·la, cal parar esment en algunes coses. La primera, Begur. La majoria de grans escriptors han construït un paisatge mític proper i que fan propi. En aquest cas, Begur esdevé l’escenari de les cabòries de la protagonista, la Reparada Tarifa i Piroig. Una protagonista que destapa, “les vergonyes del paràsits prepotents i mediocres que exerceixen els seus deliris de poder a costa dels altres”. I sembla que Begur és una part important, ja que la seva novel·la anterior, o gairebé coetània, Cabells de Medusa, té com a protagonistes els corallers de Begur, i comparteix la Reparada com a narradora.
La segona, la inadaptació i la incomunicació. És curiós que la Reparada sigui com és. I és que sembla que els personatges que fa en Miquel sovint tenen l’anomenat “mal de la incomunicació”. Com diu el mateix Miquel Martín:
“hi ha gent que s’adapta molt bé a la vida. Saben el que volen, el que fan… Molts són uns cretins acabats, però s’adapten bé a l’entorn. No sé com s’ho fan, perquè a mi em passa tot el contrari. No sé mai on sóc ni on vaig. Llavors transmeto una mica de tot això als meus personatges. Si jo m’adaptés al món amb tanta facilitat, no escriuria. Un escriptor sol ser un inadaptat.”
Tercera, el fracàs. Un fracàs que prové de la no assumpció dels desigs o de les fites, i que es recolza en una bastida plena de fets inesperats i absurds. Quarta, uns referents generacionals propers i populars.
I, per últim, cal destacar l’exercici de metaliteratura que ens proposa: l’escriptora protagonista se cita a ella mateixa i a un altre llibre que també porta el nom d’un llibre del Miquel, Cabells de Medusa, del qual, com s’ha dit, n’és autora (i també protagonista) la Reparada. Un exercici d’estil intel·ligent, fluït i autoirònic. Sembla un divertimento, però no ho és. Aquesta manera de jugar, algun referent de l’absurd, la relativització del món i de les coses ens indica que l’autor és bon coneixedor de la manera de fer d’autors com ara Borges.
Sembla un llibre d’estirabots, de mala llet. Però no ho és. És un llibre de somriures, ple d’ironia fina i, de vegades, de sarcasme sec. Però sempre és precís en la burla i mai ofensiu ni baladrer. No es tracta d’una desbarrada sense miraments, ni d’un fogueig a tort i a dret. Tot és massa real, massa “normal”. Com la vida mateixa:
“Que som manats i dirigits per ineptes i mediocres em sembla d’una claredat grollera. De fet, a hores d’ara, ja he aportat més d’un exemple clarificador. No només el cas meridià de la meva excap, que resumia en la seva persona tota la baixesa de la humanitat, sinó una llista (sempre una llista, ho veieu?) que seria infinita si no fos perquè l’infinit, com diu la meva filla, ‘és tan llarg, tan llarg que et fa mal de cap’.”
El món, arreu, és ple de dictadors de butxaca que se senten “superiors a tu” i t’ho han de fer sentir a qualsevol preu:
“És indiscutible que existeix un paral·lelisme entre el grau d’estupidesa i el càrrec, rang o posició que hom ostenta. És a dir: com més estupidesa, més poder.”
I com fer-ho per aniquilar aquests estúpids prepotents i arrogants que maneguen el món? L’autor ens proposa dues armes, les més terribles i subtils que mai la humanitat ha conegut: la paraula i l’humor. Amb un bon llibre com aquest podem començar a fer diana.