És Tim Burton i es nota. Es nota que és ell qui signa aquesta adaptació de Dark Shadows (2012), la vampírica sèrie de finals dels 60. Es nota, però alguna cosa grinyola. L’autor de Beetlejuice (1988) ha arribat a una maduresa que el fa reeixir en tots els seus tics i que li proporciona una solvència propera a l’automatisme, un estil que ja sabem i que reconeixem en un particular paisatge cinematogràfic on s’ha establert -amb suor i talent- amb una manera d’entendre el maquillatge, la il·luminació i la tenebra, i que sembla que ja ha arribat al zenit visual. Però també és una evidència que, al mateix temps que tot això ha passat, s’ha anat diluint el tremp autoral, les ganes d’explicar històries, la frescor, l’increïble geni narratiu i l’innegable olfacte per seduir el públic. La carrera de Burton va fer un tomb amb la patacada artística i, sobretot, comercial del remake de Planet of the Apes (2001). Des de llavors, alguna cosa s’ha perdut pel camí. Pel que fa al cas, Dark Shadows mostra, en 120 minuts d’història allargassada, el millor i el pitjor del cinema post-simis de Burton: es fa llarga, però és espurnejant; és escènicament impecable, però això no és suficient. Ni els actors poden millorar la sensació de tantsemefotisme, tot i que tampoc no es pot dir que espatllin res. L’exemple de Johnny Depp és delatador. Com Burton,fa molt bé el que sap fer, es mostra divertit, desimbolt i eficient, però fa el de sempre (la parelleta ja ha treballat colze a colze vuit vegades), amb tota la dosi d’acomodament per a l’espectador que això suposa. El quartet de prima donnas es veu completat per una Michelle Pfeffeir que sembla una estàtua amb tres quilos de maquillatge de més, una Eva Green massa creïble en el paper de bruixa nimfòmana i una Helena Bonham Carter que va passada de rosca (i de tint). La resta de la família vampírica ressalta amb alguns dels resultats més notables, com és el cas de la fràgil Bella Heathcote i de la més jove de la família, una misteriosa i repel·lent (i peluda, glups) Chloë Grace Moretz.