Qui com Wim Wenders sabria fer bellugar les peces de la coreografia d’una vida al costat de Pina Bausch? És el traç que fa el pinzell de la mateixa manera que el cos es deixa emocionar per un ímpetu, per unes ganes de ser. És el decorat d’una vida feta petja: la caiguda dels vestits vermells que voleien, el caure, l’abisme, i tornar-hi. La màgia del Cafè Müller, el joc de les cadires, tantes i totes desendreçades en la nuesa d’un saló, les incerteses que s’enlairen. Aquest dolor, aquesta força i, al mateix temps, soledat.
Pina, com una casa amb unes golfes amb moltes coses al dedins, com el traç que et diu que tot és part d’un llenguatge. L’entranya, la gleva, els elements, l’aigua que esclata, l’aire que esquitxa, la roca damunt la roca, l’arena que furga. El retrat en rec d’una manera d’entendre la dansa i l’espurna. La comunió entre elements i factors en una peça digna dels déus. L’ànim en moviment.