Martí Sales i Núria Martínez Vernis, la utopia de la llum

Les gens qui veulent fortement une chose sont presque toujours bien servis par le hasard

François de la Rochefoucauld

Així va ser com la cloenda oficiosa d’aquesta quarta edició dels Versos Lliures va venir al programa i al calendari: sense tenir-ho previst i furgant amb força les raons de l’atzar. El cinquè dels recitals, l’últim, havia d’haver estat el segon. Però el fat va voler que el 29 de març hi hagués vaga, i que aquell recital previst (un duet format per Eduard Escoffet i Martí Sales) s’hagués de moure en el temps, però no en l’espai. I així és que esdevé fi de cicle, amb l’únic canvi de l’Escoffet per la Núria Martínez Vernis. I així és com s’esdevé, atzarosament, aquest colofó ple d’aspror i de calidesa, de dubte i de sotrac, de distància i d’encesa proclama. La Núria, la primera en obrir foc (pim! pam!), va delectar el personal amb un recitat expansiu que va congregar a l’escenari la deixondida -i magnètica- Didi, poemes de l’ego, les paraules que contenen el vers, algunes coses de catalans, tota una tirallonga de síl·labes manllevades a Pere Quart i, també, el pijama d’en Junoy. Tots tenim ben clar a hores d’ara, Núria, de quin peu calçots. Al seu torn, en Martí va agafar el testimoni amb diligència i va fornir l’espai comú -que l’atzar havia creat- amb preguntes d’una mort que potser es deia Esteve, amb les observacions d’un Sant Llorenç a la graella, amb la manera fulgurant de captivar el personal amb una història d’ulls tancats. L’espectacle dels mots va seguir amb poemes d’en Sito Subirats i amb un fragment de Les balades, el fantàstic llibrot de François Villon publicat per Labreu. Entremig, espai també per a un incendi provinent de Canovelles, amb l’aparició en vers dels Accidents Polipoètics. I així fins al final del final, cosa d’atzar i amb un gran regust de recital amb suc, de coses que es claven endins i fan rebombori en passadissos obscurs. La Núria i el Martí ho van saber dir molt bé amb “la màxima utopia de la llum”. És així, justament, com un recital pot coronar -tal com es mereix- un cicle com aquest, buscant la mica de llum que hi ha en tota utopia.