In Bruges, el menut film de debut de Martin McDonaugh, suposa una agradable raresa en un mar de fons poc habituat a l’accent, tota una troballa que el temps assenyalarà com la joia que és. La mà de McDonaugh, provinent de la dramatúrgia teatral, té molt bon pols en la manera d’encarar els matisos d’uns personatges que són plantejats tal com es mereixen, ni més ni menys. Personatges que, per un moment, obliden que el germà gran de la indústria californiana ha establert cànons monolítics i gairebé infranquejables. Personatges que no naufraguen pel metratge, sinó que naveguen al seu ritme, a remada ferma, tot establint codis de conducta que tenen una coherència indefugible en cada acció.
Aquest bon ull, rigorós i embolcallador, fa possible que gaudim dels matisos que marquen el ritme extern de les coses, però també fa possible que visquem amb el batec intern de tota lluita. Si bé l’argument no sembla oferir gaires esperances de novetat (ja sabeu: dos assassins a sou destinats a una ciutat exòtica a l’espera de noves ordres), la pel·lícula barreja tots els elements del thriller més desaforat, de la comèdia negra (brutal i impactant quan vol), amb una elegant i subtil paròdia d’uns paisatges i llocs comuns en tantes i tantes hores de cinema. Sobrevolant la funció, una ironia paròdica i devastadora, digna dels millors films de gènere, hereva de mestres contemporanis com Tarantino o els germans Coen. I, de fons, els decorats naturals d’una ciutat com Bruges. Què més voleu? Potser més concreció? Més acció, més violència, menys diàleg, un heroi? Doncs res d’això.
Afortunadament, es nota d’on prové McDonaugh. És ben palpable que el seu pòsit és de tall europeu i que ha après a bastir personatges al damunt d’un escenari, amb tot el que això té de bo i obviant, per una vegada, el que té de dolent ser europeu i provenir del teatre. És per això que cal celebrar i recomanar la visió d’In Bruges, perquè el paisatge és acollidor i continent d’un món íntim i perillós alhora. Perquè el to de confessió ens ajuda a comprendre més aquests personatges incomprensibles. Perquè, malgrat tot, la tristesa és qui guanya. Perquè els actors són gegantins. Perquè no tothom neix sent elegant. Perquè també fa riure.
Perquè és gairebé com la vida normal, lluny de les històries de les pel·lícules. I la qüestió no és argumental, ja ho hem dit. El secret rau en com dir-ho, en l’empatia, a fer-se creïble, a patir amb els personatges, per suïcides que siguin, per inversemblants que semblin. I ja convé de tant en tant una alegria, que els temps no en són gaire prolífics.