L’Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962) porta una llibreta amb tot de coses apuntades. Me l’ensenya. De qualsevol lloc pot sortir una idea per un poema, del cash converter, d’una conversa sobre farmàcia amb la seva filla, d’un colom que vola en una aula magna a El Salvador, del caviar i dels frijoles negres, d’una vetllada de confidències femenines sobre homes, dels mistos d’Andersen, dels falsos negatius i dels falsos positius. Una llarga llista de coses que sent, pensa o la sacsegen, embrions primigenis de poemes que podran completar-se en un futur. Perquè els poemes de l’Anna Aguilar-Amat sempre tenen una idea al darrera, una entitat per ells mateixos. “La poesia, en el meu cas, és una manipulació oportunista de la realitat”, em diu. L’Anna és una gran poeta, una de les més grans. “Ei, però no tot és sempre oportunista, també hi ha lloc per les coses que vénen directament del cor”, i m’ho diu amb un somriure de bar que la delata. I jo sé que és veritat, que la poesia s’ha de viure al límit, que de vegades pot fer mal, que de vegades fa molt de bé.