L’Alex Santafé (Granollers, 1984) pinta, fa instal·lacions, va estudiar filosofia i escriu quan li vaga. Ploma en té poca, em diu. Però m’interessa, i molt, parlar amb ell sobre algunes qüestions que ens apassionen als dos. L’art, en uns temps tan líquids, s’ha acostumat a ser transversal i a furgar en parcel·les veïnes. En certa mesura, la tecnologia ens ha fet perdre a la por a l’impossible i ha fet que recuperéssim aquella curiositat que van sentir artistes d’altres èpoques. L’atzar ha volgut que dos dels darrers treballs d’Alex Santafé reflexionessin sobre la relació que hi ha entre la pintura i l’escriptura. “Aquesta relació, en el meu cas, ve de forma natural. Són dos llenguatges diferents, però els dos conviuen en l’home. L’un estimula l’altre: són vasos comunicants”. Santafé ha arribat al punt que tot el que llegeix parla de pintura. “Gaston Bachelard té un llibre, L’Eau et les Rêves, que és una amalgama d’analítiques sobre l’art i els símbols poètics, on hi ha un passatge on parla de la relació entre els elements de terra i aigua a la poesia, i com provenen gairebé tots el símbols de la poesia d’allà. Jo hi vaig veure, de seguida, una correlació amb la pintura”. Per això aquesta conversa, perquè el fet d’imaginar mons de sensacions pot plasmar-se amb un pinzell o amb una tirallonga de mots.