Potser a Lasse Hallström li agradaria haver construït un retrat simbòlic de la seva carrera fílmica amb aquesta comedieta insulsa que es diu Salmon fishing in the Yemen. Potser s’agradaria veure a si mateix com un salmó que fa força, a contracorrent i riu amunt. Potser, qui sap, tot això seria veritat si la pel·lícula no fos un pamflet de moralina prefabricada. Potser seria possible esbossar una simpàtica correlació entre el camí erràtic industrial de Hallström si no fos que aquesta pel·lícula és vergonyosament frívola, buida i insubstancial.
L’únic que constatem és la manera que tenim de veure, estupefactes, com un autor que ha estat capaç d’esbossar una carrera digna, coherent i amb cert atractiu pel públic, sigui el responsable de teixir una història carregada d’arquetipus, totalment inveremblant i mancada de qualsevol interès per una trama que coneixem abans del primer minut de metratge. Tota una tragèdia si hi afegim que és una història sense cap ni peus, sense ganxo, amb un xeic ecologista que sembla un gurú de qualsevol call tv noctàmbul, amb una parella que s’enamora i que demostra menys química que Juanito Navarro i Doña Croqueta, amb una història que no arriba ni tan sols a oferir una imatge de postaleta, cosa que, vistos els resultats, encara s’hauria agraït.
Ni tan sols la bellesa del Yemen apareix per omplir buits argumentals, ni l’exotisme es converteix en reclam, ni la història d’amor és prou ensucrada com per, almenys, fer caure alguna llàgrima delatora. I, entremig, l’oportunitat desaprofitada del talent d’Ewan McGregor, Emily Blunt i Kristin Scott Thomas, tristos salmons marejats d’una funció que no troba el camí.