Versos Lliures 2012 #3. Hi ha parelles de fet, parelles que s’avenen, parelles que fan bona parella i parelles que esclaten químicament. La Mireia Vidal-Conte i l’Anna Gual es trobarien en aquest útlim grup, força menys habitual en aquesta mena de trobades de veus, però -cal dir-ho- cosa més aviat usual en la desfilada poètica dels Versos Lliures. De moment, els dos recitals d’aquesta edició han tingut dues parelles d’una intensitat remarcable, d’una bellesa penetrant, d’una comunió que va més enllà de l’entesa puntual. Aquest dijous, el recital va ser la mostra d’una poesia que sap connectar, que sap trobar-se i també trobar un públic. La Mireia Vidal-Conte, contundent i expeditiva, marcant el vers amb el dit, assenyalant amb el mot i reforçant amb els bíceps. Una poesia de força, de musculatura, de potència. Entre els versos que va llegir, un record pel seu Orlando Natural, un llibre esplèndid editat per Labreu, però també molt d’espai per un llibre inèdit, Cinc centímetres, contundent i bestial. Promet, i molt. A l’altra banda, Anna Gual, que venia per substituir la baixa de darrera hora d’en Jaume Pons Alorda, poeta estimat al cicle (fins a l’edició d’enguany, era l’únic que havia vingut cada any) i recitador eufòric. Però l’Anna es va encarregar que ningú l’enyorés, almenys en aquella hora de poemes ben dits, de poemes que sabien arribar a les cavernes de tots els assistents, d’Implosions i d’inèdits que sabien abrigar. L’Anna va saber contagiar de vitalitat amb uns poemes magnífics, tan ben treballats, tan ben filats, tan i tan purs. I així, entre veus i efluvis, vam saber arribar a la fi, pensant que sí, que hi ha parelles que esclaten com si això fos assumpte de química.