Categories
Dietari fílmic

Les émotifs anonymes, lleugeresa de gust llaminer

Les émotifs anonymes (Jean-Pierre Améris, 2010és allò que tan bé surt a l’alta banda dels Pirineus, una comedieta de bon to i bon ritme, d’aquelles que fan esbossar un somriure ample i ajuden a fer menys pesada la immediatesa de tot plegat. Exactament, sense altres altíssimes pretensions. Una història sense truc ni bruc, amb un univers molt proper a l’esclat retro que Amélie va desballestar i amb una petita empresa a punt de fer fallida que fa, oh!, bombons de xocolata. Com no podia ser d’altra manera, la història té un embolcall preciós que l’apropa al tan conegut conte moral d’aire naïf, amb uns secundaris carregats d’arquetipus que posen la sal a la comedieta i una parella protagonista amb tics passats de voltes i manies ben diverses. En aquest sentit, la parella formada per Poelvoorde i Carré resulten en tot moment entranyables i frescos. Tan frescos com aquesta comèdia lleugera que ens ofereix una història per poder riure i per, si s’escau, poder plorar. I ho fa de manera elegant, amb una sana intenció d’allunyar-se del tòpic.