Una lleugeresa de gust llaminer

Les émotifs anonymes (Jean-Pierre Améris, 2010) és allò que tan bé surt a l’alta banda dels Pirineus, una comèdia lleugera, de bon to i bon ritme, d’aquelles que fan esbossar un somriure ample i ajuden a fer menys pesada la immediatesa de tot plegat. Exactament, sense altres altíssimes pretensions. Una història sense truc ni bruc, amb un univers molt proper a l’esclat retro que Amélie va desballestar i amb una petita empresa a punt de fer fallida que fa, oh!, bombons de xocolata.

No podia ser d’altra manera i la història té un embolcall preciós que l’apropa al tan conegut conte moral naïf, amb uns secundaris carregats d’arquetipus que posen la sal a la història i una parella protagonista amb tics passats de voltes i manies ben diverses. No es pot negar que la parella formada per Poelvoorde i Carré resulten en tot moment entranyables i frescos. Tan frescos com l’estona que passem, per riure o bé plorar, però sempre de manera elegant, amb una sana intenció d’allunyar-se del tòpic.