La Hammer mereixia, ara sí, una cosa com aquesta, una endimoniada col·lecció d’espants que posen a prova l’autocontrol i els nervis sense haver de renunciar a l’estètica i a fer-ho bé. Sense haver de recórrer a l’insult de l’espectador procaç. No ho van ser les anteriors temptatives, un triumvirat format pel remake de Let me in (Déjame entrar, 2011), una insulsa i repel·lent La víctima perfecta (Antti Jokinen, 2011), i Beyond the Rave, en un retorn al món dels vius que va sembrar el desconcert entre la legió de fans que tenien set d’horror i de la productora, quaranta anys després del tancament. Però ara sí, The Woman in Black, la nova obra de James Watkins ens porta en safata tot l’aroma, les nafres, l’angoixa i la veritable cara d’espant de la Hammer, la vella Hammer que també sap ser nova sense caure en l’efectisme de la sang fàcil. Per sort dels espectadors, la pel·lícula sap treure el màxim suc a totes aquelles grans virtuts que van fer eterns mites com La Maledicció de Frankenstein (1957), Dràcula (1958) i El Gos dels Baskerville (1959), de Terence Fisher, o The Quartermass Xperiment (1955) de Val Guest. Res de nou, direm. Però hi ha un tel d’autenticitat en l’aposta.
És inequívoc, a The Woman in Black hi trobem allò que volíem trobar: una corrua d’espants a preu fet, tots ells fills del tòpic i del segell, però sense recrear-se en el subratllat infantil. També trobarem un guió que va de bracet amb l’atmosfera que requereix el suspense i alguns bons personatges, començant per l’advocat Arthur Kipps, interpretat per Daniel Radcliffe. I unes localitzacions espectacularment aterridores. El culpable d’aquest petit èxit (per modest, ben fet i poc pretensiós) és James Watkins, un director de traç industrial que no dissimula gens aquest món referencial. I és des de la màxima simplicitat que ens ofereix un film de terror amb les urpes dels esglais de regust antic. Com agraïm aquesta fresca troballa que s’atreveix a fer un còctel explosiu entre el terror made in Japan, el terror gòtic made in Hammer i el terror turmentat i referencial de les cases encantades… i feia molt de temps que no hi havia una casa que fes justícia a l’horror.
Des de la pionera El castell embruixat (1987) dels Mélies, passant per obres com la joia de L’enfonsament de la casa Usher (Jean Epstein, 1928), El castell dels misteris (David Butler, 1940), amb l’imponent menage à trois entre Boris Karloff, Peter Lorre i Bela Lugosi. I continuant amb The Maze (William C. Menzies, 1953), la japonesa Contes de la lluna pàl·lida (Kenji Mizoguchi, 1953), La frusta e il corpo (Mario Bava, 1963), la mítica The Haunting (Robert Wise, 1963) o La leyenda de la mansión del infierno (John Hough, 1973). Per acabar amb la magistral The Shining (1980) de Stanley Kubrick, amb les més recents El último escalón (David Koepp, 1999), What Lies Beneath (Robert Zemeckis, 2000) i amb les més properes Los Otros (2001) d’Amenábar, Darkness (2002) de Jaume Balagueró o El Orfanato (2007) de J. A. Bayona. Una llista que fa posar els pèls de punta, per dir només uns quants noms.
The Woman in Black, una peça més en aquest engranatge històric, i una peça destacable. Si més no, una bona pel·lícula en el camí del miracle de la renaixença de la Hammer i de l’esperit de les cases que feien por de veritat. Benvinguts de nou, maleïts fantasmes!