Cuida’t dels idus de març!, escrigué Shakespeare a Juli Cèsar. Però no hi havia res a fer, i la caiguda del Cèsar a mans del Senat va ser inexorable, puntual a una data que concentra en la seva simbologia algunes de les pitjors baixeses de la humanitat: la venjança, l’ànsia de poder, l’egoisme i, sobretot, la traïció. George Clooney, que és un dels més espavilats de la classe, aprofita les reminiscències shakespearianes per dotar de personalitat, ja d’entrada, la seva quarta pel·lícula com a director. I ho fa prou bé, perquè, a més, després de veure-la no sabem ben bé qui clava la punyalada i qui la rep.
De principi a fi, The Ides of March mostra a la perfecció una dualitat incerta entre bons i dolents, entre traïdors i traïts, un món d’altes esferes polítiques que fa pudor i on el de menys és saber qui és el bo o el dolent. És per això que Clooney no fa una pel·lícula política en el sentit del contingut, sinó que planteja un thriller on la política és l’escenari, on la fragilitat existencial de tots els personatges és el motor que porta a la desfeta.
El retrat, que mancarà de profunditat segons el parer dels assedegats d’un cinema d’idees, resulta una pel·lícula brillant en l’execució, amb un guió afinadíssim que entra com si res, amb uns actors excel·lents. Tots mereixen l’aplaudiment, però és Ryan Gosling qui carrega amb el pes de la història, amb una evolució finíssima que tanca el film en forma de cercle, amb un rostre que es desencaixa a mesura que avança, a mesura que “baixa al fang amb els elefants”. El convenciment, un cop acabada la pel·lícula, és clar: la carrera de Clooney com a director promet estones de glòria i, a més, un ferm compromís amb una manera honesta d’entendre el món i el cinema.