Ja fa temps que vam deixar de creure en utopies, en llocs on tot era millor i on la felicitat era possible. Ja fa temps que les realitats alternatives que ens entestem a imaginar ens indiquen que no hi ha res a fer. Que no, que el futur no podria ser més bo, que les altres vides que haguéssim pogut tenir mai no podrien funcionar més bé que aquesta realitat de brutor i cruesa que coneixem tan bé. Never let me go (Mark Romanek, 2011) adapta la novel·la de Kazuo Ishiguro i mostra una finestra nova, un món on la tecnologia ha aconseguit trobar maneres d’allargar la vida dels humans. Però qui podria pensar que aquest nou escenari és millor?
Never let me go no planteja res, ni ho discuteix, perquè és un exercici de ciència-ficció que sobrepassa raons de gènere i que aprofita una arma carregada de tristor per explicar una petita història d’amor i de pèrdua. És una delícia de bellesa minimalista, a estones magistral, que Romanek sap conduir amb molt bona mà. Una història que regira la ciència-ficció i que sap donar-li un to allunyat de la convenció fàcil, amb uns personatges que mostren una felicitat asèptica que és feridora.
L’orquestra es veu completada amb una banda sonora lànguidament romàntica, obra de la gran Rachel Portman, i amb la sensació d’haver fet bé la feina, perquè el conte és això: un conte, una faula sense pretensions de moralitat que, malgrat tot, deixa el regust d’una pregunta sobre la consciència del nostre egoisme. Potser nosaltres també som així, com aquest trio de gel (Carey Mulligan, Andrew Garfield, Keira Knightley) que coneix la seva data de caducitat, éssers asocials amb la mort programada. Fràgils, poc expressius, diligents amb la seva missió en vida. Potser, sense saber-ho, també anem com ells, obstinadament a la deriva. Per això històries així, aparentment tan llunyanes, poden explicar-nos de manera quirúrgica les raons de la nostra estupidesa.