Costa de creure, un cop sentit el pròleg de Coriolà, que aquesta obra fos escrita fa 400 anys. Ens en fem creus i és un mastegot en tota regla, coronat per la fanfàrria lumínica d’una democràcia en majúscules. En l’hora i vint minuts que dura la funció, el terrabastall és flagrant: ni bons ni dolents, ni vençuts ni triomfadors, ni oblidats ni déus. Només un horror en estupefacció, ja que tot plegat esdevé un repàs a les misèries socials de l’home com a comunitat que es regeix, encara, per una organització de clans cavernaris. I aquí hi anotem les decisions del poble, els errors i el fracàs, l’individu que prospera socialment, el creure’s superior, l’enfonsar-se, i també allò de ser devorat per la pròpia supèrbia. De com les decisions d’una massa deforme són rellevants. Tot això -escrit fa més de 400 anys- passa pel túrmix d’Àlex Rigola. Contenció, elegància, moments reveladors, inspiració escènica. I minimalisme, ja que l’essència és, en aquesta ocasió, molt més important que la dramatis personae. El vestit és així de senzill, amb vuit actors damunt l’escenari, tots ells encertats i mesurats. Al damunt dels seus caps, la globalització magrejada, Democracy. Amb corbates, camisa blanca, barbes i una cançó que ressona com una lletania, Five Years, de David Bowie. I un final eixordador, solemne, amb unes veus que diuen a l’unison allò de: más que nausea dan tristeza, no rozaron ni un instante la belleza. I ja en fa uns quants, d’anys.