Portes The Concept al cap des que vas sortir del cinema. Crema. Young Adult és aquesta cançó i la manera com s’explica tot el que hi ha al seu voltant. És també la por d’entendre que aquell tu de fa vint anys ja no existeix. És la por d’acceptar que allò que havies imaginat no s’ha acomplert. És l’abisme. Young Adult és aquesta cançó i és el martelleig que et provoca, tan àcid, tan fastigosament real, tan providencial. Tan nostàlgic i tan emotiu, tan de veritat. I didn’t want to hurt you, oh yeah. Una vegada i una altra. I ho saps, que és de debò, que parla de tu, tu que mai vas voler abandonar aquella versió teva que sempre vas creure que era la teva millor versió. Però el temps també et sap dir que no, que aquella tampoc no va ser la millor. Això és Young Adult, i t’ho diu mirant-te a la cara amb fàstic mentre sona The Concept.
Amb cara de fàstic i també amb cara de pena, la mateixa pena que sents quan entens aquest personatge odiós que és Mavis Gary, una Charlize Theron que val molt més que unes cames boniques i uns ulls d’infart, she wears denim wherever she goes, mentre l’escenari prepara una reentrée nostàlgica als 90. Res de bo, que ja ho sabies, que el tràiler ja presagiava el drama, amb David Bowie cantant les gràcies de la teva Queen Bitch. I així anem: enafangats, a la deriva. Nosaltres, espectadors, també acabarem bruts en el retorn de Mavis al seu poble i al primer amor. El procés de regressió ja serà del tot imparable si resulta que tu també has estimat, has mentit, has traït, has patit i has estat feliç, per primera vegada, als 90.
I així és Young Adult, tan àcida i tan de veritat. Perquè així són aquests temps que han passat, perquè així ens hem anat fent grans. Jason Reitman potser no té l’espurna que va mostrar a Juno (2007) o Up in the air (2009), però sí que reafirma que és un director de narrativa molt intel·ligent, amb un discurs fosc, dens i ple de cinisme. Bona prova n’és el fet, meravellós, que un personatge tan repulsiu com el que interpreta Theron acabi provocant alguna mena d’emoció, i també que la cruesa d’aquest drama pugui ser alguna cosa semblant a una comèdia. Sense redempció possible en un final que escapa de la rutina canònica, el retrat que fan Reitman i Cody d’una generació emocionalment esguerrada és, senzillament, brillant.
Ja només faltava, a sobre, un tracklist que furgarà en les ànsies de ser que vas tenir no fa pas gaire: Teenage Fanclub, The Replacements, 4 Non Blondes, The Lemonheads, Cracker. I Diana Ross, amb una vaselínica When We Grow Up. Potser sí que hauríem d’anar-hi pensant.