Les antípodes, un punt de la superfície terrestre diametralment oposat a un altre. La màxima distància possible. Llocs que es donen l’esquena. En realitat, un fenomen molt rar i escàs, ofegat per la immensitat de la massa d’aigua que embolcalla el planeta. ¡Vivan las Antípodas! (2011), la nova creació de Victor Kossakovsky busca, però, el contacte sensorial d’aquests punts d’un món tan absolutament desconnectat com el nostre. El resultat és -a banda d’una pel·lícula documental que traspassa etiquetes que només ajuden a empetitir el gènere- una nova obra mestra a afegir a un talent descomunal. Una obra de paciència i de contemplació, de girs, d’anàlisi íntima, de propostes estètiques que també parlen d’ètica. De com una mirada pot ser tan poc sorollosa i dir tantes coses en veu alta.
És en la distància, en la noció de ser just a l’altra banda, de ser el més lluny possible que permet aquesta Terra, que hi ha l’efecte mirall que ens despulla de manera fulminant. Les antípodes són un artefacte poètic que deriva en una manera de mirar circular, amb una història sense història que té un poderós efecte mirall, de relacions inversemblants amb l’altra banda. Aquest document pacient de les antípodes no deixa de ser una narració que es pregunta per la distància real dels opòsits. Un retrat fílmic que mostra l’essència mínima que uneix dos punts, per allunyats que siguin. “Un poema sobre un món multipolar”, com ho defineix el propi Kossakovsky.
Argentina-Shangai, Espanya-Nova Zelanda, Hawaii-Botswana, el llac Baikal-Cap d’Hornos. “A veces uno tiene una buena idea para una película, pero una vez que la haces, te das cuenta que la idea era mejor que la realidad. En ¡Vivan Las Antípodas! fue al contrario. La idea estaba bien, pero luego descubrí que la realidad es todavía más increíble y sorprendente“. Paraula de Kossakovsky.