Desconcertant i esquiu, Shyamalan ens ofereix una peça breu i gèlida, de precisió quirúrgica. Però algunes coses han canviat de la seva proposta, des que va sorprendre el món amb El sisè sentit (1999) i el va meravellar del tot amb El protegit (2000). Ara reserva alguns trucs i se’ns mostra desacomplexat i nu, amb una història que no juga amb l’espectador, sinó que el fa partícip d’un cine d’idees i conceptes que van més enllà d’un enfilall de fets simples.
Shyamalan és el nen llest de la classe, una evolució lògica de l’escola que encapçala, magistralment, Spielberg i que ja era hereva de l’ofici de Hitchcock. I ho és perquè domina a la perfecció l’estètica, una part visual reforçada per plans meravellosos, estàtics, fills d’un classicisme gairebé acadèmic, hereu d’un mestratge que el connecta directament a l’autor d’Els ocells (1963). Shyamalan sap que l’estètica també és contingut, i això és, en el seu cas, un maridatge que, de tan simple i evident, gairebé frega l’infantilisme. D’aquí algunes de les (des)consideracions que les seves pel·lícules generen, ja sigui entre els crítics o entre el públic. Però almenys no deixen ningú indiferent. A la contra de l’opinió massificada en fòrums i entre haters, amb The Happening Shyamalan ha crescut com a autor. Ha après a depurar, a anar al moll de l’os, a quedar-se en una essencialització destil·lada, tant visual com conceptual. Tot hi és necessari. Tot té un sentit, fins i tot el ritme i alguns diàlegs que, de tan cisellats, no semblen gaire espontanis. Va al gra des de l’inici, i ens submergeix en l’acció sense adonar-nos-en.
A The Happening, Shyamalan reprèn de nou temes que l’inquieten. La mort torna a ser la protagonista, però ara en una de les formes més esfereïdores: el suïcidi. Shyamalan no s’ha estalviat efectes realistes. Les morts col·lectives, i també les individuals, succeeixen de manera espantosa, obscena per a l’espectador, tan inquietants com reals. Però no sentim por, sentim un calfred que ens angoixa. Sentim un calfred existencial. Els homes es suïciden empesos per alguna raó. I el més preocupant és que no hi ha cap solució possible, ni hi ha res a fer. Els esdeveniments són fatals, i es dirigeixen, inequívocament, cap a una situació que ens deixa astorats, ja que assolim, des del principi, que no hi podem concebre cap remei als mals que assoten la humanitat.
El més interessant, però, és l’encavallament dels fets, la construcció de la línia lògica que enllacen les causes i els efectes. Dramàticament, tot és evident. Res d’esquers. The Happening no té secrets: el problema es manifesta des del principi, i l’origen també. S’endevina amb facilitat el que anirà succeint. De fet, això no importa gens. Convé crear un ambient, posar uns actors desconcertats i capaços de ser espectadors com nosaltres (un Mark Wahlberg sorprenentment creïble), i deixar lliscar per la pantalla el que tots estem pensant. Què dóna suc, doncs? El detall, l’evidència, el concepte que mou els fils dels titelles ocults a la pantalla. I l’enemic? Visible des dels títols de crèdit, però invisible a l’ull humà. Què hi ha que ens pugui fer més por? O és que a la vida creiem conèixer qui és l’enemic, si és que n’hi ha? L’enemic som nosaltres, i aquesta és una idea en la qual no cal reincidir gaire estona més. El món comença i acaba en nosaltres, i això repercuteix en els altres, en tot allò que ens envolta.
En temps de faules morals, The Happening no enganya. Crea un petit cosmos des de la transparència més infantil, des de la ingenuïtat absoluta del protagonista, un Wahlberg que és un professor de física, home de fe i de traç simple. La seva parella, però, encara rebla més el clau. De perfil unidimensional, de reaccions adolescents, primària. El film és ple de referències a una manera concreta de fer (i estimar el) cinema i es situa ben a prop de pel·lícules com Invasion of the body snatchers (1956). The Happening conté alguns moments memorables, com la caiguda d’homes de la bastida, la frase de la pissarra, l’escena de la conversa amb el ficus, i uns quants diàlegs amb el parell d’adolescents. I també té James Newton Howard, de nou amb una partitura excel·lent. No us espereu una història bigger than life, ni un gran amor, ni personatges que parlin de tots nosaltres. No obstant, espereu una gran pel·lícula, feta per un autor dels grans.
Article publicat a The Barcelona Review (juliol 2008)