Sense error de càlcul

La gespa, el combat, el cos a cos, són només la part visible i estètica del veritable engranatge que fa moure el calendari, més enllà de derrotes o de victòries. Darrera de cada partit hi ha una seqüència immensa de variables, de dies, d’hores i de passions calculades, com si ens hi anés la vida, perquè de fet, ens hi va. Les bambalines d’un club, això mostra Moneyball, en una magistral obra que encabim en el cinema d’esports, però que, de manera sorprenent, no mostra gairebé cap escena d’allò que pressuposem que ha de mostrar el cinema d’esports. És a dir, el joc sobre la gespa. La suor. Els gladiadors. No ho fa. Els partits, com bé sap el propi Billy Beane, és millor no veure’ls, i això sembla que ens vulguin dir també Steven Zaillian i Aaron Sorkin, els autors d’un guió superb a l’alçada de les fites tocades per The Social Network o The West Wing, obres amb guions tocats, també, per la vareta de l’inefable Sorkin.  

Mèrit d’ells i de Bennett Miller és fer que el beisbol sigui atractiu, encara que sàpigues que no l’entens (ni l’entendràs mai) i que pensis que és rematadament absurd, avorrit i estúpid. Fins i tot si no t’agrada l’esport és totalment impossible que Moneyball no et faci apassionar per la història d’aquest Billy Beane, un loser amb decisió, i pel miracle de l’equip dels Oakland Athletics. I és ben igual si l’últim partit no es guanyarà mai. Realment importa?   

Miller posa la mà, i Brad Pitt i Jonah Hill un talent que eclipsa un Phillip Seymour Hoffman sense espai pel lluïment. La precisió, gairebé amorosa, d’un guió perfectament travat fa possible una història que va més enllà de rècords i estadístiques, que supera l’èpica i la fanfàrria per explicar el misteri últim de la vida. Que no es tracta de guanyar. Que l’important és com es competeix. Que la lliçó és fer el camí de l’extraordinari, de la pau amb un mateix. I quantes Ítaques encara per recórrer. I per desitjar.