Melancholia, de Lars Von Trier

Melancolia i perplexitat global

Tot comença amb un epíleg que fa de pròleg. Imatges bellíssimes, de força magnètica, d’harmonia inexorable. I Wagner abraça, i remou coses que deuen voltar mons que van, inevitablement, cap a la destrucció. Melancholia s’apropa, amb una òrbita inestable. Una boda posa sobre la taula les peces d’aquesta defunció en moviment, d’acord amb la bellesa espectral d’unes imatges que coneixen prou bé l’art de clavar l’ham al tou de la carn.

Ells ho saben, que tard o d’hora tot agafa la direcció d’una mort a càmera lenta.

I, en el camí cap a la fi: Justine (Kirsten Dunst), Claire (Charlotte Gainsbourg), la infelicitat, l’apocalipsi íntim, la perplexitat global, el sobrevol d’un planeta, la certesa d’estar sols, 678 mongetes, Tristany, Isolda, la plasticitat, la realitat aterradora, els planetes, el món, la malaltia, la bogeria, la nit, la boira del passeig dels cavalls, la incertesa.

Saber-ho, o no saber-ho. Lars Von Trier. Melancholia, un monument contundent i delicadament fascinant. Una obra que recupera el pols d’un talent que punxa on fa mal de debò.